Una invasió íntima

Atenció als punts de partida d’Invasión, d’Apple TV+. Un xèrif (Sam Neill) sent que li ha faltat el cas que li definís la carrera i, de passada, l’existència mentre s’enfronta a les últimes hores al càrrec. Es troba amb la desaparició de dos delinqüents habituals i un cercle perfecte enmig d’un camp. Una pediatra (Golshifteh Farahani) descobreix que el marit li posa banyes quan hi ha impactes d’origen desconegut en totes les cases del barri menys la seva. Una treballadora de l’agència espacial japonesa (Shioli Kutsuna) lamenta la mort de la xicota, víctima d’una estranya col∙lisió a l’estació espacial. Un soldat (Shamier Anderson) queda desemparat al desert de l’Afganistan després de trobar una arma immensa que no pot identificar. I un estudiant de secundària va d’excursió amb els amics i el company de classe que li fa la vida impossible quan cauen meteorits i l’autobús s’estimba. Sí, l’argument es podria resumir amb un “arriben els extraterrestres al planeta Terra”, però no seria representatiu del que és la sèrie. És el desencadenant de les trames, sí, però els creadors Simon Kinberg i David Weil estan interessats en els drames anònims per endinsar-se en el desconcert, la valentia, la por, l’instint de supervivència o el dol durant una invasió.

És una obra difícil de recomanar. Les escenes es couen a foc lent, com també ho fan els primers dies d’aquests personatges en l’inici del caos, quan encara no són conscients que estan davant la seva possible extinció. Es podria argumentar que és el preàmbul d’una història que no s’acaba d’encendre. Però té una qualitat hipnòtica. És la direcció serena, freda, però enfocada en els subjectes de Jakob Verbruggen. És la música dramàtica i desoladora de Max Richter, que accentua encara més les comparacions amb The leftovers, de Damon Lindelof. Són les localitzacions. Són els efectes visuals cuidats, nets, de primer nivell, que sobten cada cop que fan acte de presència perquè un no s’espera que una obra tan íntima tingui aquest sentit estètic i nivell de pressupost (i aquí cal mencionar L’arribada, de Denis Villeneuve, com a referent). I són les (desesperadament) petites passes que fan els creadors per desenvolupar la invasió i plantejar misteris sense perdre de vista els sentiments com a base de la narració. I per això he de recomanar-la. Entrar-hi és endinsar-se en un món que reivindica el jo enmig de la barbàrie.