Laporta, el guaita infatigable

Si sou barcelonistes i sou dels que es desperten de nit, aneu amb compte no fos cas que ensopeguéssiu amb Joan Laporta pel passadís, obrint la nevera o assegut al seu sofà amb una bufanda blaugrana fent temps per al derbi. I si enceneu el televisor, el dubte ofèn: el president més polifacètic de la història hi serà sempre.

Hi ha dues coses de què no tinc record: una davantera del RCD Espanyol millor, home per home o en conjunt, que la del FC Barcelona, i un desplegament presidencial tan variat com el de Joan Laporta els últims dies.

L’última setmana, el president del Barça ha mostrat més registres que l’Orfeó Donostiarra, i si algú va pensar que després de la presentació de Xavi s’agafaria un descans, estava equivocat. Vet aquí el presi, amic dels seus amics, amic del seu entrenador, amic dels seus jugadors, presentant Xavi ahir al mateix vestidor. Si no fos per l’americana i la corbata, algú hauria pogut pensar que Laporta aspira a debutar uns minuts amb el primer equip i completar així un repertori colossal.

Sense ser exhaustius, hem vist el president Laporta barrejat a l’estil Casaus amb penyistes gallecs, confraternitzant amb Xavi Hernández i la seva extensa família, animant com Josep Tortosa a la tribuna del

No recordo una davantera perica millor que la del Barça ni un president culer tan omnipresent

Camp Nou o repartint abraçades en el trofeu de golf de Juan Carlos Unzué... Quan anirà a MasterChef? Que potser és un madrileny emboscat?

El nostre home és pura passió –aquí es va forjar la victòria electoral– i sembla que disposa de tot el temps del món per al seu Barça, com els milers d’estudiants que es van escaquejar de les aules per assistir a la presentació de Xavi. Abans que tot plegat vagi a més, potser ha arribat l’hora de parar una mica i pel seu bé i el de tot el barcelonisme no sortir tant en tants llocs i a tota hora. Esclar, tret que el club sigui ell, giri al seu voltant i aspiri a emular el Reial Betis de Manuel Lopera o l’Atlètic de Madrid de Jesús Gil.

Quan una entitat transmet desgavell i el vaixell prova de recuperar el rumb, el millor és que tots i cadascun dels estaments tornin als seus espais naturals. És a dir, que l’entrenador mani al vestidor, els jugadors manin al camp i el president mani des del despatx, un espai d’atmosfera silenciosa ideal per treballar pel club sense fer soroll. Ja sé que pot sonar tediós i encara nuñista, però convindrem que l’hàbitat del president del Barça és el despatx entre setmana i la llotja els dies de partit. I amb Xavi al comandament de l’equip, com més es dosifiqui el president, millor.