Balagueró a la galàxia Soderbergh

y do n

Dir ctor: ‹aume ~alaguerŒ Int!rpr t s: reddie ŽigŠmore, As}rid ~ergès-ris€ej, iam CuEEiEgŠam, ‹os‘ CoroEado

Producción:

EspaEja, kwkxz ’Šriller HH

Algú podria pensar en la intervenció de l’anomenat espionatge industrial quan comprovi que l’últim llargmetratge de Jaume Balagueró parteix de la mateixa premissa, del mateix (i singular) tema que la sèrie acabada d’estrenar La Fortuna, d’Alejandro Amenábar. El tema: caçador de tresors submarins (nord-americà el d’Aménabar, anglès el de Balagueró) que en aigües espanyoles en troba un de valuosíssim de segles enrere i de nau espanyola que el nostre govern reclamarà i aconseguirà recuperar després de llargs processos judicials. A partir d’aquí, les trames proposades per Amenábar i Balagueró es bifurquen. La de Balagueró sembla que faci un gest de complicitat a una altra sèrie de molt èxit els últims anys, La casa de papel, ja que ni més ni menys que al Banc d’Espanya és on es guarda el tresor (que, segons la pel∙lícula, té el sistema més complex del planeta) i l’al∙ludit caçador intentarà robarlo convocant un grup d’experts en aquestes tasques high tech.

Amb Way down, Balagueró aparca el cinema de terror que ha cultivat amb èxit i talent al llarg de la seva filmografia i es lliura a un esportiu exercici d’entreteniment d’arrels tradicionals, en el radi d’acció de la saga Ocean’s de Steven Soderbergh i d’altres clàssics més o menys sofisticats de les pel∙lícules d’atracaments perfectes, amb repartiment adequadament internacional i estructura canònica: preparatius del robatori, execució laboriosa i desenllaç amb cop d’efecte final. El cineasta de Lleida aquest cop no signa el text, de què es responsabilitzen cinc guionistes, i es limita a complir la tasca de realització, que és professional, pulcra i vigorosa; aquí hi ha el bon ofici (i el patró narratiu del cinema nord-americà) d’un Blake Edwards, d’un John Sturges o del mateix Soderbergh. Feliçment exempta de pretensions, és senzillament una pel∙lícula agradable, que es veu amb plaer i sense cap mena d’avorriment. El clímax recupera el ja recurrent Mundial de futbol del 2010 i el suspens s’enllaça hàbilment amb el gol d’Iniesta. c