La Vanguardia (Català-1ª edició)
Minicentral atòmica Josep Pla
Mentre Europa es debat entre la por de la carestia energètica i les protestes per l’impacte paisatgístic dels parcs renovables, França acaba d’executar un moviment estratègic: rellança l’energia nuclear.
El 20 de febrer del 1968 l’enginyer Pere Duran Farell, directiu de Catalana de Gas, compareixia davant el ple de la Cambra de Comerç de Barcelona per informar sobre dos projectes de gran envergadura: la imminent arribada, via naval, de mil milions de metres cúbics de gas liquat i la construcció d’una central nuclear de tecnologia francesa a Vandellòs. Hi va haver sessió de diapositives.
Moment estel·lar del desarrollismo. L’economia espanyola creixia un 7% cada any. Les indústries catalanes anaven a tot drap i a les ciutats del cinturó industrial de Barcelona hi havia un taller a cada cantonada. Calia més energia per moure tantes màquines. El gas libi alimentaria les centrals tèrmiques del Besòs i la nuclear de Vandellòs afegiria 480 MW de potència a la xarxa elèctrica. Estaven creixent les il·legals Comissions Obreres i hi havia protestes a la universitat. Alguna cosa havia de passar al maig, el Maig del 68, però aquell dia el més important era el discurs de Duran Farell, que estava a punt de fer 47 anys.
En l’actual parc temàtic de la informació l’enginyer Duran hauria estat rebut per un núvol de fotògrafs i càmeres de televisió. Un sol home dirigia la primera importació massiva de gas saharià i la construcció d’una central atòmica. Avui els informatius embogirien davant un personatge d’aquesta envergadura. Un capità d’indústria. Un llinatge reivindicat per l’historiador Jaume Vicens Vives deu anys abans, el 1958, en la conferència inaugural del Cercle d’Economia de Barcelona.
Una planta de regasificació al port de Barcelona i una central nuclear al litoral, entre Tarragona i el delta de l’Ebre, que l’escriptor Josep Pla volia que es construís molt més amunt, a la platja de Pals, a la vora de la desembocadura del riu Ter. Els dos projectes portaven el segell de França. A finals dels anys cinquanta Duran Farell havia format part de la comissió francesa, oberta a tècnics d’altres països, que treballava en la idea de transportar el gas natural d’Algèria al cor de la indústria europea mitjançant un gran gasoducte que entraria a Espanya per Cartagena fins a arribar a Essen, a la conca del Rin. El projecte Eurafrigas.
La independència d’Algèria el 1962 va paralitzar l’operació, però l’home de Catalana de Gas n’havia pres nota i va anar a buscar el gas natural a Líbia, antiga colònia italiana que s’havia emancipat el 1945; la Líbia del rei Idris, on treballaven les grans companyies petrolieres nord-americanes. El jove coronel Muammar al- Gaddafi encara no havia pres el poder. Duran Farell va contractar les primeres trameses de gas liquat amb Esso i Standard Oil mentre s’aixecava la planta de regasificació del port de Barcelona i a les drassanes d’El Ferrol es construïa, amb assessorament tècnic nord-americà, el primer vaixell metaner espanyol, amb un cost de 1.400 milions de pessetes.
Després de signar l’acord sobre les bases militars, els Estats Units estaven transferint tecnologia a l’endarrerida Espanya, atents a l’èxit del Pla d’Estabilització ideat entre el 1957 i el 1959 per l’economista Joan Sardà Dexeus, antic republicà català molt ben connectat amb el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. El 1962 els nord-americans van decidir tutelar la primera central nuclear a Espanya, promoguda per la Unión Eléctrica Madrileña a la localitat d’Almonacid de Zorita, a la província de Guadalajara, a la vora del riu Tajo. Washington va autoritzar l’enriquiment d’urani espanyol als Estats Units i l’empresa Westinghouse es va fer càrrec de la construcció del reactor. La França atòmica del general De Gaulle no es va voler quedar enrere i va oferir al govern del general Franco la construcció d’una altre central nuclear. Tecnologia francesa de l’urani, amb clàusules econòmiques molt avantatjoses. Posaven com a condició que no fos gaire lluny de la frontera, ja que es comprometien a comprar part de la producció.
“A la platja de Pals!”, va dir Pla. Gran admirador de De Gaulle, l’escriptor amb aires de pagès volia industrialitzar l’Empordà. Creia en la modernitat. Creia en l’àtom. L’energia nuclear llavors tenia bona premsa. No era vista com un perill. “L’ús de l’energia atòmica per a finalitats pacífiques” era un lema aleshores compartit pels Estats Units i la Unió Soviètica. Aquells anys la construcció europea més singular es deia Atomium, una torre de 102 metres d’alçària aixecada a Brussel·les. El moviment antinuclear, que va tenir els inicis als Estats Units i Alemanya, no prendria força fins als anys setanta.
La visió de Pla, que avui pot semblar de Dalí, no va ser derrotada pels verds, sinó pels primers empresaris turístics de la Costa Brava. L’escriptor, que havia arribat a contactar amb l’almirall
Carrero Blanco, s’ho va prendre molt malament. Això ho va confessar en una carta enviada al seu amic Manuel Ortínez.
Mig segle després, amb les turbines digitals a tot drap, tornen els bàsics dels anys seixanta, sota el signe de l’ecoangoixa. Enyorança de la indústria, por de perdre el turisme i greus dilemes energètics. El president francès,
Emmanuel Macron, acaba d’anunciar la construcció de noves centrals nuclears per reforçar l’autonomia estratègica del seu país. Missatge a Alemanya, que depèn molt del gas rus, mentre Bielorússia inflama Polònia. Oferta a tots els altres països europeus: França disposa de tecnologia per a la construcció de petits reactors nuclears que poden fer de pont pel desplegament massiu de les energies renovables.
Alemanya s’ha enfadat. Hi ha tempesta a la Comissió Europea sobre les energies del catàleg verd de la Unió. França hi vol incloure l’energia nuclear. I Alemanya, el gas.
França descol·loca Alemanya mentre Bielorússia inflama Polònia
Espanya: l’àtom és tabú, el gas està en mans d’Algèria i les renovables provoquen protestes