Glasgow, un acord insuficient

Amb fòrceps i amb el temps acabat, la cimera de la COP26 a Glasgow va aprovar ahir un document de mínims quan es va arribar a un acord sobre els temes més conflictius. La declaració final fa una crida feble a eliminar progressivament l’energia del carbó i els subsidis a les energies fòssils, no tanca la creació d’un fons per compensar per “pèrdues i danys” per estralls climàtics els països pobres, però manté viu l’objectiu de reduir l’escalfament global en 1,5ºC.

La declaració reforça l’apel·lació inèdita a accelerar la reducció d’emissions i a abandonar els combustibles fòssils, ni tan sols esmentats en l’acord de París. Tot i això, el text final debilita l’exigència de l’abandonament del carbó, manté els subsidis a certs combustibles fòssils i es limita a una vaga crida als països a “accelerar els esforços cap a l’abandonament de l’energia del carbó sense sistemes de captura de CO i de les subvencions ineficaces a les energies fòssils”.

L’altre gran escull ha estat la mobilització de fons per als països en desenvolupament, els menys responsables de la crisi climàtica però els que en pateixen més l’impacte. Aquests demanaven un mecanisme específic que prengués en consideració les compensacions per les “pèrdues i danys” causats per la crisi esmentada, sobre el qual els EUA i la UE tenien grans reserves. Els països rics no han complert la seva promesa d’aportar, a partir del 2020, 100.000 milions de dòlars en ajuts al sud global, i els països en desenvolupament van decidir plantar-se i exigir garanties i aportacions més abundants. Però finalment, sense amagar la decepció i l’enuig, no han bloquejat la declaració final, que es limita a accelerar la posada en marxa de dispositius tècnics ja previstos, sense objectius quantificats en el temps.

Els últims quinze anys, cap COP no ha aconseguit finalitzar el dia i l’hora previstos. Això mostra la complexitat de les negociacions per arribar a un acord per consens, i Glasgow no ha estat una excepció. L’èxit més important d’aquesta COP26 era ratificar el pacte per evitar una pujada de temperatures per sobre d’1,5ºC. La declaració final consolida aquest objectiu, però no s’ha aconseguit gairebé res tangible perquè l’escalfament no es converteixi en una tragèdia llargament anunciada. Amb els plans presentats no es podrà reduir l’escalfament, i això explica la decisió que els països presentin noves propostes l’any vinent a la cimera de Xarm al-Xeikh.

Tot i això, la COP26 ha donat llum a alguns acords positius, encara que caldrà veure’n la futura plasmació real. El principal és el pacte entre els Estats Units i la Xina per treballar junts en la reducció d’emissions de gasos hivernacle, encara que Pequín s’ha negat a reduir les de metà en un 30% a finals de dècada, la qual cosa contrasta amb el compromís firmat per 105 països de complir aquest objectiu. L’Índia i Rússia tampoc no l’han subscrit.

Igualment 114 estats han donat suport a un acord per posar fi a la desforestació el 2030. Totes aquestes aliances i acords no tenen caràcter vinculant i la fragilitat del seu compliment, que ja s’ha viscut en el passat, fa que molts experts els posin en quarantena. El 2014 ja hi va haver un pacte similar sobre desforestació i es va quedar en simple promesa.

A Glasgow ha quedat clar que el món del carbó es resisteix a morir. L’Índia ha aconseguit que, en comptes d’una crida a l’eliminació gradual, el devaluat document final només parli de reducció progressiva. La COP26, que havia de ser el principi del final de la crisi climàtica, s’ha tancat en fals, amb una sensació de decepció i d’última oportunitat perduda, posposant novament els pactes globals i sense cap pla ni calendari específics. I, mentrestant, el món superarà en només onze anys el límit d’emissions de CO que marca una catàstrofe mediambiental. ●

La COP26 difumina l’exigència d’eliminar el carbó, però reforça l’objectiu de l’1,5ºC