El debat energètic

L’augment del cost de l’electricitat, que l’últim any ha estat a Espanya d’un 63%, ha conscienciat la gran majoria de ciutadans d’aquest país sobre els problemes associats a l’energia, a la possible carestia i a la insostenibilitat d’uns preus disparats. Però les darreres setmanes s’han succeït les notícies i les anàlisis que projecten la qüestió energètica molt més enllà de l’àmbit domèstic i en ressalten la dimensió estratègica global.

Primer van ser les diferències entre el Marroc i Algèria, que s’han traduït en importants alteracions en el sistema de transport del gas algerià a països europeus. A prop de l’hivern, aquesta notícia ha fet témer per la distribució d’aquest combustible, malgrat que Algèria ha tranquil∙litzat els seus clients i ha recorregut a vies de lliurament alternatives. Després va arribar la crisi, encara oberta, a la frontera de Bielorússia amb Polònia, en un marc de tensions entre Rússia i la Unió Europea, que dijous va propiciar unes declaracions del president bielorús, Aleksandr Lukaixenko, en què insinuava la interrupció del subministrament de gas rus amb destinació als països europeus. L’endemà, fonts russes van desmentir Lukaixenko, reivindicant la seva serietat a l’hora de complir amb els compromisos comercials adquirits i assenyalant, per tant, que no hi hauria talls.

A més de aquests conflictes conjunturals, cal atendre la qüestió de fons. I aquesta és, d’una banda, la dependència de països com Alemanya del gas rus. O, de l’altra, l’aposta francesa per l’energia nuclear, que ve de lluny, s’ha vist reforçada amb unes declaracions recents d’Emmanuel Macron en què anunciava la construcció de noves centrals, i reflecteix el desig francès de sobirania en matèria energètica. Aquestes paraules del president francès van ser contestades per països com Alemanya, Àustria, Dinamarca, Luxemburg i Portugal. I, en conseqüència, van obrir una bretxa preocupant entre els dos motors principals de la Unió Europea, Alemanya i França, que no solen enfrontarse a causa de qüestions d’aquesta mena, la qual cosa causa alguna inquietud respecte a la cohesió europea.

En síntesi, podríem dir que l’energia s’ha estat encarint, que el subministrament continua subjecte als vaivens de la geopolítica, que vivim una etapa de transició cap a les energies netes i que encara som molt lluny d’assolir els objectius que han perseguit els reunits durant les dues últimes setmanes a Glasgow.

En aquesta conjuntura, hi ha algunes certeses i força incertitud. Entre les certeses figura la necessitat d’anar reduint les emissions de gasos d’efecte hivernacle, fet que suposa a mitjà termini abandonar l’ús dels combustibles fòssils i, abans, avançar a grans passos cap a la plena descarbonització de la indústria. En paral∙lel hi ha la necessitat de guanyar terreny, progressivament, per a les energies netes. I la d’assegurar un subministrament energètic sense el qual el col∙lapse de la societat seria inevitable. En el capítol de la incertitud cal esmentar la possibilitat de revisar la viabilitat d’energies com la nuclear, objecte de fort rebuig en molts països, en particular a Alemanya, i també a escala mundial després d’accidents com el de Fukushima. Però tornada a avalar clarament pel Govern de França.

La qüestió energètica té moltes facetes. És aconsellable afrontar-les totes amb afany de progrés i sense reserves. Europa ha d’aspirar a la independència energètica en un marc de transició cap a les renovables. I, fins que no legisli en aquest àmbit, no pot descartar que una energia nuclear més segura sigui part de la solució de futur. ●

Cal afrontar la qüestió energètica amb afany de progrés i sense reserves