La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una xarxa de veïns de localitats poloneses del confí auxilia migrants
“Hi havia centenars de persones al bosc, ara s’ha frenat”, diu una voluntària
Els voluntaris polonesos de localitats pròximes a la frontera amb Bielorússia que des de fa dos mesos auxilien els migrants –que amb por i fam vaguen pel bosc amb l’esperança de creuar a una vida millor– han notat un descens d’activitat.
Els últims cinc dies, l’espès blindatge militar del confí polonès i la consolidació del campament de milers de persones a la banda bielorussa, a prop del pas fronterer polonès de Kuznica, han reduït els intents. Tot i que encara es produeixen.
Kasia Wappa, de Hajnówka, una petita ciutat a 25 quilòmetres de la frontera, va rebre ahir al migdia al seu mòbil l’alerta d’una petició d’ajuda. “Eren quatre homes sirians de Damasc, amagats al bosc; vaig poder trobar-los i donar-los aigua i menjar, van quedar molt agraïts; després es van amagar de nou, han de quedar-se al bosc o els agafaran”, explica més tard.
Hajnówka, amb 22.000 habitants, és a prop del bosc de Bialowieza, un dels darrers boscos primitius d’Europa i Patrimoni Mundial de la Unesco. “Fa dues setmanes, hi havia centenars de refugiats movent-se per aquesta fronda; ara, amb la multitud frenada al costat bielorús a prop de Kuznica, el bosc s’està quedant buit”, diu aquesta professora d’anglès i traductora de 40 anys.
La xarxa informal de la qual Kasia Wappa forma part funciona en coordinació amb Grupa Granica (Grup Frontera, en polonès), plataforma de catorze oenagés dedicades a les persones més vulnerables i dissortades de la crisi geopolítica que s’entaula al confí entre Polònia i Bielorússia: els migrants. D’alguna manera, els números de telèfon salvadors circulen entre migrants, i alguns envien la seva ubicació amb el mòbil per demanar socors. Això els que encara tenen mòbil –és a dir, que no els l’han robat o destrossat els soldats bielorussos abans de creuar– i els queda bateria. Altres vegades, les persones assistides han estat vistes entre els arbres per algú de bona voluntat, que va donar l’avís.
“Els portem aigua, menjar, roba de recanvi, mantes; la gent està mullada, gategen en aquest bosc humit i pantanós, i fa molt fred a la nit”, relata Gosia Tokarska, una altra voluntària. També porten carregadors de bateria externa i els donen targetes SIM, coses imprescindibles per a un migrant.
Els receptors de l’ajuda reaccionen amb agraïment i incredulitat, segons expliquen les dues voluntàries, ja que han estat estafats, robats i maltractats, i estan en llastimós estat físic i anímic.
Tokarska, científica de 56 anys en un dels instituts del parc nacional de Bialowieza, viu al poble del mateix nom, de 2.000 habitants, a peu de bosc i a només dos quilòmetres de la frontera bielorussa. Es troba, doncs, dins la franja d’exclusió de tres quilòmetres declarada en estat d’emergència pel Parlament polonès. A la franja no poden entrar les oenagés, ni els periodistes ni els no residents.
Aquestes voluntàries han presenciat escenes que totes dues descriuen com a punyents. “Fa poc vam ajudar un sirià de 30 anys que estava tot sol al bosc; al principi anava en grup, però tenia costelles trencades pels cops d’un soldat bielorús i ja no podia més; els va dir als altres que seguissin sense ell, que moriria aquí –explica Gosia Tokarska, commoguda–. Els seus companys se’n van anar, però van poder donar l’avís. Quan el vam trobar, va començar a plorar; no podia creure que els seus companys de viatge s’haguessin mogut per salvar-lo, i que els qui anàvem a ajudar-lo fóssim fiables. Es diu Shiyar, va estar una setmana a l’hospital, i ara presentarà documents per poder quedar-se, però això és difícil”.
Tot i que no fan cap activitat il∙legal a Polònia, els voluntaris extremen precaucions. Per descomptat, proporcionar aliment i
Un sirià tot sol al bosc es resignava a morir, i una família iraquiana va voler continuar a peu cap a Alemanya
“Els portem menjar, aigua, roba, mantes; la gent està mullada i fa fred”, explica una resident a la zona
abric a una persona en greu necessitat no és delicte, però donar allotjament o transport amb cotxe, ni que sigui a l’hospital, podria considerar-se col∙laboració en tràfic irregular de persones.
“També ho fem en secret pel bé dels refugiats, perquè no ens segueixi la policia i els descobreixi”, puntualitza Wappa.
A aquesta professora se li esquerda la veu quan evoca la gent desesperada que ha vist al bosc. “Quatre kurds iraquians glaçats i espantats, que vam trobar ajaguts al terreny humit perquè no fossin descoberts; una parella iraniana, amb la dona embarassada plorant; joves sense sabates i amb blaus a la cara per haver estat colpejats... cada trobada et trenca el cor –explica Wappa–. I després d’assistir-los has de deixar-los enrere, perquè és decisió seva el que faran després”.
Gosia Tokarska recorda un grup iraquià d’homes, dones, nens i algun nadó que, després de ser assistits, van insistir a continuar caminant cap a Alemanya. “No sabem què se n’ha fet”. ●