Tensió a l’Havana

La supervivència del règim sense Fidel i Raúl Castro no podia ser senzilla i no ho està sent per al seu successor, el president Miguel Díaz-Canel, que ahir va afrontar una altra jornada de descontentament i el seu Govern hi va respondre amb les velles receptes: repressió, censura informativa i descàrrega de responsabilitats mitjançant l’argument gastat que els Estats Units impulsen les manifestacions. Fa unes setmanes, un grup de joves, vinculats a sectors artístics, va demanar permís per manifestar-se a favor de més llibertat, l’anomenada Marxa Cívica del Canvi, convocada per la plataforma Archipiélago, prolongació de sengles jornades contra la censura i a favor de la creació artística. Lluny de donar-hi una sortida raonable i permetre que afloressin aquestes veus, les autoritats van optar per confinar o arrestar els caps, encara que un d’ells, el jove dramaturg Yunior García Aguilera, s’havia proposat simplement de portar una rosa des de casa seva al Vedado fins al Malecón de l’Havana.

L’altra mesura que ha adoptat el règim ha estat treure als carrers els seus fidels –cosa gens complicada en una illa on el partit únic et pot fer la vida impossible o més suportable– amb el risc consegüent d’enfrontaments i la demostració de dues mesures sobre la llibertat de manifestació. La dinàmica d’enfrontar uns cubans contra d’altres comporta riscos, sobretot quan la desproporció és manifesta a favor del bàndol oficialista. Tampoc no millora la imatge de Cuba la retirada de credencials de periodistes estrangers, en aquesta ocasió dels professionals de l’agència Efe, assenyalats en vigílies de la protesta.

Les restriccions comercials que imposen els EUA a Cuba des dels anys seixanta expliquen en part les dificultats de l’economia cubana, però tenen una rellevància ínfima si es comparen amb la mala gestió, l’excés de burocràcia i les decisions econòmiques irracionals que el sistema socialista cubà adopta des de fa dècades, a diferència d’altres països comunistes –com la República Popular de la Xina o el Vietnam– que han sabut compaginar el partit únic amb el desenvolupament i un increment del nivell de vida dels seus habitants. Atrinxerar-se en les glòries del passat, per molt grans que fossin, serveix molt poc a l’hora de donar resposta a les noves generacions, que demanen més llibertat artística, cosa que sembla raonable. Es tracta de cubans, no d’agents de la CIA. I no demanen la lluna, cosa que deixa en evidència l’immobilisme i el pànic dels hereus de Fidel Castro. ●

La repressió d’un moviment artístic denota immobilisme per part de Díaz-Canel