Espero que estigueu bé

ATwitter, aquest inventari actualitzat d’aforismes (i també de desvaris), trobo aquest del periodista Pedro Rosal: “La pandèmia no estarà oficialment superada fins que no desaparegui dels e-mails l’‘abans de res, espero que tu i la teva família estigueu bé’”.

“Espero que estigueu bé”. L’expressió s’ha convertit en una fórmula que va més enllà de la cortesia, impregnant la missatgeria electrònica d’afectuós interès cap a l’altre. I, en efecte, esperàvem de debò que els nostres interlocutors ho estiguessin, sobretot en els primers mesos de la pandèmia, quan una vegada i una altra ens arribaven notícies inquietants d’amics i coneguts atrapats en situacions doloroses.

En la nostra època, la comunicació mitjançant les noves tecnologies ha estat sovint qualificada de freda. Informes del Ministeri de Treball, comunicacions pedagògiques, opinions d’experts han denunciat la gelor emocional que propicien les tauletes, els ordinadors i altres dispositius. El fi

La por ens torna a les bones maneres i al llenguatge afectuós

lòsof de moda, Byung-Chul Han, ens adverteix que, “en la comunicació digital, l’altre està cada cop menys present. (...) Preferim escriure missatges de text, en lloc de trucar, perquè quan escrivim estem menys exposats al tracte directe”.

Però resulta que després d’experimentar un gran ensurt col·lectiu, ens posem a escriure un e-mail i comencem dient: “Espero que estiguis bé” (només ens falta afegir, com feien els nostres besavis “al recibo de la presente”).

Aquella humanitat que se’ns estaria escapant en l’era digital queda, ni que sigui breument, ni que sigui formalment, restablerta. La por i la inquietud ens tornen a les bones maneres i a la cura afectuosa dels altres a través de les paraules.

I la nova emotivitat del mitjà escrit ens retorna també a la que va marcar l’edat d’or de la correspondència, i expressava el famós poema de Campoamor: “Mi carta, que es feliz, pues va a buscaros, / cuenta os dará de la memoria mía”. ●