Passant pel temps

Amb freqüència se sent dir “que ràpid que passa el temps”. I a mi em sembla que els que passem pel temps som nosaltres, els humans; i el passem de moltes maneres diferents: en qualsevol feina o manera d’estar, alguns corren molt com si se’ls escapés, d’altres van amb pas més pausat i d’altres, senzillament, només s’hi estan. Potser és que cadascú té el seu temps i el gestiona segons els seus impulsos o aficions. És per això que hi ha moltes classes de temps. El temps no és pas una ventada que se’ns emporta, potser és un lloc on ser-hi d’alguna manera.

També se sent dir a vegades a persones atrafegades “és que no tinc temps”, quan el temps no es té sinó que s’agafa en funció de les prioritats de cada persona. I també, passant pel temps, anem aprenent coses noves i deixant les que ja no ens serveixen, fins que el temps, “el gran escultor” com va dir Marguerite Yourcenar, ens va emmotllant segons el que anem essent. Hi ha persones atrafegades, com he dit abans, que es pensen que el temps se’ls escapa de les mans i no poden parar de fer coses, com si aquest fer retingués el seu temps; d’altres, més tranquil·les, es prenen, sense neguit, el seu temps per a cada cosa que fan, i d’altres s’instal·len en el seu temps com en una mena de contemplació del que hi ha i del que va passant. El poder, la glòria i la fama pertanyen als atrafegats, que no en tenen mai prou de res; el coneixement i el pensament pertanyen a qui s’agafa el temps per conèixer; i em sembla que el present hi és més en les expressions de les arts potser perquè són intemporals.

Tinc entès que els físics diuen que el temps i l’espai hi són, per quant de temps i de quina manera no se sap, però hi són. De manera que si els humans al néixer arribem al temps i després, al morir, marxem, som nosaltres que passem pel temps, cadascú de la manera que esculli, si pot triar, o l’entomi, si no pot triar. És el que només realment tenim, el temps per la durada que sigui. Ja sé que tothom ho sap això, encara que hi ha discursos polítics i pseudointel·lectuals que es venen com a eterns, una mena de deliri com qualsevol altre. ●