Tenim un problema, es diu Catalunya

Una de les herències més perdurables del pujolisme va ser la incapacitat per incorporar la complexitat metropolitana a la suma de coses que defineixen Catalunya. No ho va fer ell, i continuem més o menys igual. Però hem d’assimilar que la crítica situació que descriu l’informe de l’IERMB és Catalunya. Això últim sembla obvi, però és necessari recordar-ho.

Fa segles que donem per fet que a l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha molts pobres amb la mateixa naturalitat (i resignació) amb què afirmem que la Garrotxa a la tardor és meravellosa. Forma part de les nostres tradicions.

Que la pobresa sigui hereditària –un 34% dels nens de l’àrea viuen en risc de pobresa– no hauria de ser una tradició, sinó una vergonya. De la mateixa manera: que ens proclamem –una altra tradició– com un país d’acollida hauria de ser incompatible amb l’evidència que un 43% dels nouvinguts a la regió metropolitana viuen en risc de pobresa.

Sumin una infantesa pobra i una integració fallida: un resultat explosiu.

Fa una setmana Ignacio Orovio i Gemma Saura explicaven en aquestes mateixes pàgines com l’àrea metropolitana està centrifugant els seus pobres. Gent que busca un habitatge assequible –a l’àrea, els que viuen de lloguer es gasten un 44% de la renda a pagar l’habitatge–. El reportatge, magnífic, no devia sorprendre gaires alcaldes de petits municipis, que veuen com els seus serveis socials no donen l’abast.

Això últim és resultat d’un fenomen que ve de lluny i s’està agreujant: Barcelona s’està convertint en una ciutat per a rics. Massa cara per viure-hi malgrat la pobresa que acull al mateix temps. Així ho perceben els joves que han d’anar a viure a 20, 30, 60 quilòmetres de la capital.

De debò, no s’estranyin si un dia d’aquests tiren aquest sistema a la foguera.