La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mestre de neuropatòlegs i amic de tots
Explica Jordi Cervós a les seves memòries que, quan només tenia un any, la seva mare el va portar a coll a la Rambla de Catalunya per celebrar la proclamació de la República, el 14 d’abril del 1931. Al començament de la Guerra Civil, i per eludir el bombardeig, els seus pares el van enviar a Roní, al Pallars Sobirà, sense saber que el front de guerra es mouria just a aquell poble. I el petit Cervós va passar molta gana.
El 1943 va començar els estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona. Poc després va descobrir la seva vocació a l’Opus Dei: un amic li va fer veure que podia trobar Déu i donar-se als altres sense abandonar l’estudi, enmig de la feina investigadora que tant l’il∙lusionava. Convençut que era el seu camí, va dir que sí a Déu, disposat al que Ell li demanés. Al cap de poc temps, parlant amb San Josemaría, aquest li va preguntar si voldria anar a començar la tasca apostòlica a Alemanya. No ho va dubtar, i es va traslladar a Bonn, on va ser contractat com a professor a la universitat.
Posteriorment, va obtenir el doctorat en Medicina amb premi extraordinari, i el 1961 va ser contractat com a professor titular de Neuropatologia. El 1968 va guanyar aquella mateixa càtedra a la Universitat Lliure de Berlín, i durant tres dècades va unir la passió per la medicina amb una dedicació generosa als seus deixebles i alumnes. El seu departament va ser punt de referència per als investigadors espanyols que volien formar-se en neurofisiologia, i Cervós va compatibilitzar la tasca acadèmica amb l’ajuda desinteressada a aquells joves professors. Així, va ser mestre de diverses generacions de neuropatòlegs. Aquesta generositat va ser àmpliament reconeguda. Va ser elegit degà de la facultat de Medicina i Vicepresident de la Universitat Lliure de Berlín; guardonat amb la Gran Creu del Mèrit Civil de la República Federal Alemanya, la Gran Creu d’Alfons X el Savi i la Creu de Sant Jordi; i doctor honoris causa de set universitats: Barcelona, Saragossa, Complutense, Tessalònica, Hannover, Tokushima i Saransk.
El 1997, quan tenia 67 anys i aspirava a la jubilació, va rebre una proposta acadèmica a què no va poder negar-se. Els promotors de la Universitat Internacional de Catalunya li van trucar per oferirli ser el primer rector de la universitat. Necessitaven algú amb autoritat científica i experiència de govern. I Cervós va tornar a dir que sí. Enyorava la seva terra, se sentia en deute amb ella. I va venir a Barcelona amb la il∙lusió d’un jove professor que no es cansa d’assumir nous reptes.
Al capdavant de la UIC Barcelona va organitzar i va impulsar la investigació científica, va imprimir a la institució una forta internacionalitat i va establir les bases per a la creació de la seva facultat més estimada: la de Medicina.
Els últims anys va començar a experimentar els símptomes d’una neuropatologia que coneixia bé: el parkinson. Amb un gran somriure, explicava als amics que anaven a visitar-lo el procés degeneratiu que patiria els mesos que li quedaven de vida. S’aproximava a la mort amb serenitat, amb l’alegria de qui sap que l’espera el seu Pare amb els braços oberts. Aquell que li havia demanat tot en la seva joventut, el rebria al Cel per premiar la seva generositat amb tots. Jordi Cervós, gran amant del Pirineu català, avui ens mira des de la muntanya més alta i definitiva. Els seus deixebles i amics senten el buit que deixa. Ho sentim, sobretot, els que treballem a la Universitat Internacional de Catalunya, que avui plora la seva marxa.
Moltes gràcies, Jordi! Et trobarem molt a faltar.
de l’Hôtel de la Marine, que tenia disponibles 400 metres quadrats sense decorat i, per tant, fora del projecte de visites. Guardamobles reial des de Lluís XV, Lluís XVI va decidir reunir-hi els tapissos d’art i ensenyar-los al públic un dimarts al mes, entre abril i novembre. I es va convertir així en el primer museu de França.
A més d’un lloguer d’un milió d’euros anual, durant 20 anys, el xeic va assumir el cost de la posada a punt de les quatre sales en què va dividir l’espai, tasca resolta sòbriament i brillantment per l’arquitecte japonès Tsuyoshi Tane. Tres galeries per a les col∙leccions i una per a exposicions temporals, dues a l’any en principi, de diferent procedència. Ho explica Philippe Bélaval, president del Centre dels Monuments Nacionals: “A l’abundància, la diversitat i el prestigi de la mateixa col∙lecció Al-Thani s’afegeix la relació privilegiada que la fundació manté amb les col∙leccions públiques i privades més importants de tot el món, garantia de noves mostres del màxim nivell”. Per “confirmar el postulat universal i atemporal de la col∙lecció Al-Thani”, el visitant descobreix “una finestra oberta a totes les civilitzacions”. En un decorat de país de les meravelles, amb llums baixos, s’alineen “obres mestres que il∙lustren la creativitat humana a través del temps i l’espai”. Per exemple, un ídol kiliya ( La contempladora de les estrelles; 3300-2500 a.C.) i un cap de faraó de la dinastia XVIII, esculpit en jaspi vermell (1475-1292 a.C.). Aquestes dues escultures comparteixen espai amb una altra, la d’un ós, rar exemple de la dinastia xinesa dels Han (206 a.C.-25), i amb una màscara maia (200600), “important, perquè hi ha escasses peces d’aquest tipus intactes”.
Els rostres a través de les èpoques és el tema de la segona galeria, amb onze cares esculpides, partint de diferents materials i en diferents èpoques. Impressio
L’espai disposa de tres galeries per a la col·lecció, integrada per 6.000 obres, i d’una altra per a exposicions