Una veu al desert

La gala dels premis Ondas de la cadena Ser va recuperar ahir a Barcelona la normalitat perduda l’any passat per culpa de la pandèmia. Els organitzadors van haver de repartir els guardons de l’edició d’aquest any i la de l’anterior i per això el nombre d’il·lustres premiats és molt ampli i molts d’ells mereixen un gran reconeixement públic. Però, deixin-me ser gremialista: crec que hi ha un nom que destaca especialment pel que ha significat per a aquest país per la seva carrera periodística, però també pels missatges que va saber transmetre des del micròfon. M’estic referint a Iñaki Gabilondo, que va rebre l’homenatge després d’anunciar fa unes setmanes la seva retirada de la ràdio de manera definitiva.

Ja no es tracta d’elogiar-ne la professionalitat, prou contrastada des que es va fer popular entre els espanyols la fatídica nit del 23-F, quan li va tocar donar la cara com a cap d’informatius de RTVE, fins a la seva llarga carrera als micròfons de la cadena Ser en programes com Hoy por hoy o Hora 25. No, no, sent això important, a Gabilondo se l’ha de valorar per ser, com bé va escriure una vegada Màrius Carol, “una veu al desert”. En les circumstàncies tan complexes que ha viscut la relació entre Catalunya i Espanya, hi ha hagut poques veus valentes que s’atrevissin a bastir ponts amb saviesa, fins i tot amb el risc de perdre audiència. Entre els que optaven per la desqualificació directa i els que es posaven de perfil, hi va haver pocs opinadors amb el prestigi i la reputació de Gabilondo per mullar-se a favor d’una via de diàleg i concòrdia entre les dues parts.

Vivim temps de trinxeres, on hi ha un periodisme que se sent còmode instal·lat en la seva sense qüestionar-se res que el pugui fer dubtar de la seva posició. Alimentats per les xarxes socials, tot és blanc o negre. Gabilondo va saber conjugar la independència professional, amb crítiques al poder quan tocava, amb una mirada humana a la recerca sempre de l’opinió de l’equidistant, del que era a l’altre costat. Tant de bo amb el pas del temps creixin més veus al desert com la seva. Avui estem una mica més orfes.