La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una qüestió de color
Macron va enfosquir el blau de la bandera fa més d’un any i ningú no ho va notar
AEmmanuel Macron se li retreu sovint que es pren massa seriosament la Constitució de la V República, feta a la mesura del general Charles de Gaulle, el 1958, que atorga amplíssims poders al president de França. L’actual inquilí de l’Elisi ha estat acusat d’un excés de verticalitat, de decidir-ho tot, fins als detalls més insignificants de l’acció dels seus ministres o de les mesures anticovid. Els crítics del cap d’Estat tenen ara un nou motiu per atacar-lo: qui és ell per canviar, sense consultar ningú, el color de la bandera?
Pot semblar una qüestió fútil i segurament ho és. De fet, ningú fins ara no havia advertit el canvi en el color blau de les banderes que onegen a l’Elisi, a l’Assemblea Nacional i a altres edificis oficials. La decisió es va prendre el 13 de juliol del 2020. El descobriment visual ha estat obra d’un periodista observador i amb sentit de la història, Louis de Raguenel, cap del servei polític del canal de ràdio Europe 1.
L’evolució cromàtica és lleu però apreciable si s’hi posa una certa atenció. La franja blava de l’esquerra té un to més fosc, és d’un blau marí fort, enfront del més clar –o celeste– de l’ensenya nacional que s’ha vingut prioritzant des de fa gairebé mig segle. El president conservador Valéry Giscard D’Estaing va optar pel blau més clar el 1976 perquè fos semblant al de la bandera europea. La Constitució, al seu article 2, especifica els colors, però s’absté d’ordenar una tonalitat concreta. Ni Giscard ni Macron, per tant, no han violat la Carta Magna.
Des de l’Elisi han negat taxativament que l’adopció del blau marí tingui una connotació antieuropea. Seria absurd i contradictori. Macron és un europeista convençut. A més, el primer de gener del 2022 França assumirà la presidència rotatòria de la UE, un compromís delicat perquè coincidirà amb les eleccions presidencials. No hi ha cap decret per imposar la modificació de la bandera a totes les institucions. És una simple proposta, una invitació, no una ordre.
La recuperació del color previ al 1976 té més a veure amb els gustos estètics de l’entorn presidencial, de col·laboradors molt sensibles als simbolismes del passat. Pensen que el blau fosc és més elegant i connecta millor amb la Revolució Francesa, ja que aquest blau marí és el de la bandera del 1793. El president va compartir els seus criteris.
En la decisió adoptada l’any passat va intervenir, segons Europe 1, el prefecte FrançoisXavier Lauch, excap de gabinet de Macron i avui col·laborador del ministre de l’Interior, Gérald Darmanin. Altres persones van convèncer el president, com Arnaud Jolens, director d’operacions de l’Elisi, o Bruno RogerPetit, conseller per a afers de memòria històrica. No s’ha d’oblidar també l’entorn militar del cap d’Estat, en què hi ha membres de l’Armada, que sempre ha utilitzat la bandera ara recuperada.
El retorn visual a símbols de la Revolució Francesa encaixa molt bé aquest any, en el qual se celebra amb múltiples actes el bicentenari de la mort de Napoleó sota captiveri britànic, a l’illa de Saint Helena. També la ciutat de París, per recuperar visitants després de la crisi de la covid, ha posat en marxa nombrosos itineraris lligats a la revolució.
El polemista d’extrema dreta Éric Zemmour, candidat putatiu a la presidència, no s’ha pronunciat sobre el retoc de la bandera, però és fàcil pensar que estaria d’acord a tornar als orígens i eliminar vinculacions europees.
L’elecció de la bandera de la UE va fer parlar també al seu dia pel seu ambigu simbolisme. Les dotze estrelles, disposades en cercle, volen evocar la unitat i harmonia entre els països, encara que també pot al·ludir al llegat cristià del continent, pels dotze apòstols o la forma de la corona de la Mare de Déu. El blau cel utilitzat es diu en francès bleu marial (blau marià), perquè correspon a la capa de la Mare de Déu. Depèn de la mirada de cadascú. La idea de Giscard, un altre europeista militant,
El blau marí en lloc del celeste és una aproximació simbòlica a la Revolució Francesa l’any de Napoleó
era que les banderes francesa i europea, posades amb freqüència l’una al costat de l’altra, no desentonessin pel blau diferent.
Potser és un matís, però Emmanuel Macron, acostant-se la reelecció, prefereix un blau més sobiranista i menys supranacional, una picada d’ullet al subconscient col·lectiu davant l’auge del discurs nacionalista entre els seus rivals.