Un país encongit

A Espanya es publiquen unes tres enquestes electorals cada setmana, com a mínim. La majoria d’aquests sondejos porten el timbre d’empreses conegudes, però algunes ves a saber de quin calaix han sortit. És una pluja, no gaire fina, que pretén afermar la idea que a la legislatura li queden quatre dies i que l’actual escenari polític és perfectament provisional. Aquest desori dels sondejos no té cap altra explicació, si tenim en compte que encara falten més de dos anys perquè s’acabi la legislatura i no hi ha cap convocatòria a les urnes a l’horitzó.

També és veritat que les enquestes generen clics i aquest és un objectiu avui molt cobejat per totes les publicacions digitals. Cada tecnologia de la informació genera una psicologia i la digitalització és molt i molt ansiosa. A l’interior d’aquest quadre nerviós criden molt l’atenció les poques enquestes que no pregunten per la intenció de vot i es limiten a retratar l’estat d’ànim de la gent en aquesta fase de turbulència que no sembla que tingui final.

Pintura costumista. Des de fa més d’un any, aquesta feina de pinzell fi la fa Metroscopìa, empresa que dirigeix el veterà sociòleg José Juan Toharia, un professional que ausculta el pacient Espanya des de fa unes quantes dècades. Toharia, membre de l’equip fundacional de la revista Cuadernos para el Diálogo, el 1963, quan el final del franquisme encara era una discutible hipòtesi, no és dels que veuen un canvi d’època en cada revolt de l’actualitat que es presenta una mica tancat.

És molt interessant seguir els Pulsos de España que Metroscopia efectua des que va començar l’epidèmia, amb periodicitat gairebé setmanal i amb preguntes molt precises sobre l’estat d’ànim de la ciutadania i la seva opinió sobre el funcionament dels serveis públics i l’actuació dels governants, des de l’escala local fins a l’àtic de la Unió Europea. D’aquests pulsos en surt el retrat d’un país impressionat per la gravetat de la crisi sanitària, molt aferrat a la sanitat pública –aquí tenim l’innegable èxit de la campanya de vacunació–, menys polaritzat per baix que per dalt, i amb ganes de continuar creient en la utilitat de la política. Una política que decep. Una societat espantada, sotmesa a l’excitació dels mitjans de comunicació i de les cúpules polítiques, que continua creient en el bé comú i que no veu clar el futur.

L’últim pulso de Metroscopia, d’aquesta mateixa setmana, ens diu que els espanyols no s’atreveixen a gastar malgrat l’evident millora de la situació sanitària. Un 92% es declara preocupat per l’evolució dels preus. Un 81% no creu que el Govern central tingui un pla clar sobre la inflació. Un 66% considera que el millor que es pot fer ara mateix és estalviar, encara que això signifiqui viure una mica pitjor. Els joves tenen un pla: gastar menys. Un 78% de les persones d’entre 18 i 34 anys militen al Partit de l’Estalvi, tendència que es redueix a un 61% entre els més grans de 65 anys. L’estalvi té molts adeptes, però un 56% creu que aconseguia fer millor de cigala ara fa mig any. S’acosta Nadal i no hi ha ganes de tirar la casa per la finestra. Vet aquí una clau per entendre per què l’economia espanyola creix menys que als altres països europeus. Hi ha por. I hi ha soroll, molt soroll.

La gent ensuma que el món encara es pot complicar més. Aquest hivern serà llarg i tens. Aviat es manifestaran els policies i després hi haurà una aturada de la patronal del transport. I es publicaran cinc enquestes cada setmana. ●

Un 66% de la població té por del futur i s’ha imposat una consigna: estalviar