Ostatges en terra de ningú

No és una casualitat que mentre la globalització pretén esborrar totes les fronteres, la tendència a aixecar murs per prevenir el pas dels humans es va estenent per tot el planeta. Hi ha lliure circulació de béns, de capitals, de mercaderies i d’idees. Però els homes i les dones que fugen de la persecució, de la guerra, de la misèria o que busquen horitzons vitals més dignes ensopeguen amb tanques, filferros i policies que els impedeixen el lliure pas. Es converteixen en ostatges en terra de ningú, sense pàtria.

Amb freqüència han estat enganyats amb promeses falses havent gastat els estalvis per arribar a paradisos imaginaris. La migració entra en campanya electoral a tots els països occidentals. Donald Trump pretenia acabar els tres mil quilòmetres de mur amb Mèxic i afegia sarcàsticament que serien els mexicans els que el pagarien. Biden no ha fet res. Ni tan sols ha visitat la frontera.

Tots els intents de frenar la immigració als Estats Units procedent del sud de riu Grande han fracassat. Però hi ha la paradoxa que si s’expulsés els més de deu milions d’immigrants il·legals dels Estats Units les conseqüències econòmiques i socials serien dramàtiques i inassumibles.

Passaria el mateix a la majoria de països europeus on l’emigració no és tractada com un greu problema humà, sinó que és utilitzada com a arma electoral per frenar l’auge dels partits d’extrema dreta o radicals xenòfobs.

La pressió migratòria ha anat augmentant a mesura que la globalització ha accentuat les desigualtats econòmiques en un món deslocalitzat i agitat per guerres locals en les quals les armes han estat fabricades i comercialitzades per empreses occidentals, també espanyoles amb coneixement del Govern.

L’any 2015 Angela Merkel va obrir les portes a un milió de sirians argumentant que ajudarien l’economia i corregirien la corba demogràfica alemanya. Va haver de rectificar perquè les enquestes li passaven factura. Va ser el president Erdogan el que es va comprometre a retenir tres milions de sirians a Turquia a canvi d’inversions milionàries de la UE.

Els règims autoritaris a les vores d’Europa han après la tàctica turca i estan traficant amb migrants amb dos objectius: afeblir les estructures de la UE i obtenir contrapartides econòmiques. El president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, ha traslladat diversos milers d’iraquians, afganesos i sirians a la frontera amb Polònia.

Recluta immigrants als llocs de procedència i els empeny a una terra de ningú, al ras, a les portes d’un hivern inhòspit. Polònia, amb un Govern intolerable amb la immigració, envia tropes a la frontera. Bielorússia, també. Des de Brussel·les es parla d’aixecar murs a l’est de Polònia. I Putin es presenta com a mediador mentre esperona qualsevol moviment disruptiu contra Europa. Polònia forma part de l’OTAN i Bielorússia és protegida militarment pel Kremlin.

El rei del Marroc va enviar sis mil joves a Ceuta en protesta per l’acollida secreta d’un líder del Polisario en un hospital de Logronyo. Les tanques aixecades per Espanya no van poder contenir l’allau. Què és el Brexit sinó un mur de contenció per preservar la supremacia dels anglesos?

Les allaus d’africans, molts dels quals s’enfonsen al mar en la travessa, han convertit el Mediterrani en un cementiri, com va dir a Lampedusa el papa Francesc. El més lamentable a la frontera de Polònia i Bielorússia és que el migrant és tractat com una arma de conflicte entre estats, impropi de la civilització. ●

Es poden traslladar capitals, idees, béns i serveis, però s’aixequen murs per a les persones