Menjar paisatge

L’actualitat ens submergeix en un bucle de calamitats que ens ennueguen abans de viure-les. Tenim de tot, però correm a comprar més, encongits davant la distopia d’un món globalitzat amb centenars de milers de contenidors encallats en ports i duanes, mancats de sentit una vegada assumida la lentitud de les cadenes de subministraments. No obstant això, res no sembla urgent perquè la pandèmia ens ha sacsejat fins a l’extrem de treure de l’armari una malenconia oliosament negra.

Els desguassos de tot el món s’han omplert de cabells. Boles de cabells que no han resistit l’ansietat o el dolor. Perdre els cabells és una de les maneres més brutals de perdre el control de la realitat. Molt poca atenció els hem dispensat als que es van quedant calbs. Ignorem la seva sensació de nuesa cada vegada que es passen la mà pel cap i recullen un grapat de filaments lànguids. L’alopècia relacionada amb la covid és un símptoma d’estrès posttraumàtic, una de les maneres que el nostre cos té de cridar i desfogar-se però també d’autodestruir-se, convertint cabelleres de brillantor sedosa en superfícies trencades, esfilagarsades.

En canvi, a la natura no s’ha apagat res, ja que la tardor esclata de bellesa i discorre entre pluges mediterrànies i fulles d’auró rogenques, escurça els dies moderadament frescos i estén als parcs catifes cruixents. El sol de migdia entra a través dels vidres als interiors amb calefacció, i reconec l’optimisme i la seguretat que m’infon aquesta calor. Això és el luxe: llum càlida i la línia alta de l’horitzó rere la finestra. “Ja se sap, el dia d’un paisatgista és una delícia. Ens llevem d’hora, a les tres de la matinada, abans que surti el sol; ens asseiem al peu d’un arbre, mirem i esperem. Al principi no hi veiem gaire. La natura s’assembla a una tela blanquinosa en què amb prou feines treuen el nas els perfils d’algunes masses: tot és bromós, tot tremola amb el fresc alè de l’alba”, escrivia Camille Corot cap al 1863.

Els artistes ens ajuden a entendre la relació amb el que tenim al davant, que sovint som incapaços de veure, i també ens recorden que la interiorització de la natura cura de la malenconia més tossuda. Ens angoixem i queixem, entonem un rèquiem per tota la tristesa acumulada, mentre les fulles verdes es tornen grogues. Hem clausurat la mirada cap a allò que no té a veure amb nosaltres mateixos, quan, en canvi, necessitem amb urgència menjar paisatge. ●