La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Ara a l’Àfrica recordem també als nostres líders que ‘black lives matter’”
Nobel, autor de ‘Crónicas desde el país de la gente más feliz de la Tierra’
Nigèria molt semblant a la Nigèria on viu ell.
Dedica el llibre a un polític i un periodista assassinats. Per què? Un dels problemes que afecta la sensació de seguretat a Nigèria és el dels assassinats polítics no resolts. És com una epidèmia. Si mires els últims vint anys, si vas fins als setanta, ha estat una constant. Un dels morts va ser un amic personal meu, un fiscal i ministre de per investigar tots aquests assassinats, però no hi ha hagut cap informe. Pel que fa al periodista, va ser assassinat amb una carta bomba. Espero que potser aquest llibre sigui un detonant perquè se solucioni algun dels casos.
Per què un títol tan irònic?
No és meu. Hi va haver una enquesta global sobre qui eren les persones més felices del món fa unes quantes dècades. I Nigèria, aquesta nació tan infeliç, se situava entre els quatre primers llocs del món. Em vaig preguntar si hi havia un altre país anomenat Nigèria descobert en un altre planeta o a la Lluna. Volia explorar quin tipus de felicitat descrivien, o sigui que el títol no és meu.
En altres enquestes Nigèria, el país més poblat de l’Àfrica, és el més corrupte del món.
Sí, sempre ocupem els llocs més alts d’aquesta enquesta, i no veig que la corrupció porti felicitat.
Parla d’una corrupció generalitzada. Què passa al seu país?
Doncs que estem perdent la humanitat. Tothom és feliç quan critiques el Govern, i ho faig la major part del temps. Però no només els que tenen el poder, sinó també la gent és la que ha de fer autocrítica. A més de polítics corruptes i lideratge cínic, hi ha un problema amb la població que ha permès que certs valors desapareguin. S’ha de dedicar temps a la humanitat; ara és molt diferent del moment en què vaig créixer.
Vostè va ajudar en la lluita de la independència de Nigèria. El somni es va convertir en un malson?
Va ser una generació diferent de la meva la que va lluitar. Nosaltres érem estudiants, teníem molta confiança en ells i vam pensar que podien construir el país i nosaltres dedicar-nos a l’alliberament del continent, com l’apartheid de Sud-àfrica. Fins i tot quan era estudiant em vaig ficar a l’exèrcit per formar-me per anar a fora. Però vam descobrir que estàvem equivocats amb aquella noció romàntica. La caritat comença a casa. Ens vam adonar que havíem creat una nova raça d’emperadors. Havíem substituït els blancs per negres, i vam veure que hauríem de resoldre el problema a casa. Ha estat la gran desil∙lusió, el canvi de plantejament, de l’alliberament extern a l’intern, ha estat una feina de tota la vida. I encara no s’ha completat. Fas fora un monstre i el reemplaça un altre. Ens vam equivocar en l’estratègia, perquè seixanta anys després de la independència estem en una situació pitjor.
Han estat els governants, la influència d’Occident, la maledicció
Error de base “Seixanta anys després de la independència, ens trobem en una situació pitjor”
Paloma Sánchez-Garnica, finalista del Planeta, acosta al lector la història de Yuri Santacruz, un jove que va perdre part de la família durant la revolució russa i que assisteix al nomenament com a canceller d’Adolf Hitler. Lara Gómez Ruiz ?kw \Wx^Z_T]\z T{ KKKQSTUTWXYTZ[\TQ]^_`]YSjYZT
tant com cadascun de nosaltres l’auxili d’una mitologia. La ficció no salva, però alleuja.
Els sembradors són –en l’excel∙lent sèrie per escoltar Caso 63, escrita per Julio Rojas– viatgers en el temps que xiuxiuegen a les orelles d’escriptors i guionistes del nostre present idees per a arguments futuristes. D’aquesta manera, busquen la creació de narratives que generin consciència i siguin capaces d’evitar els desastres climàtics o bèl∙lics de l’avenir.
“Una literatura del jo, de la subjectivitat extrema, esclar que ha d’existir”, va escriure Roberto Bolaño fa vint anys al seu famós assaig Derivas de la pesada. I va afegir: “Però, si només existissin literats solipsistes, tota la literatura s’acabaria convertint en un servei militar obligatori del minijò o en un riu d’autobiografies, de llibres de memòria, de diaris personals, que no tardaria a convertir-se en claveguera”.
El jo, que ha predominat en la literatura de les dues últimes dècades, ha estat un espai històricament necessari. Havíem de llegir sobre divorcis i abusos sexuals, sobre avortaments i morts del pare, sobre abismes i reconstruccions. Necessitàvem aquesta destrucció massiva de tabús, aquesta injecció col∙lectiva d’honestedat brutal. Però intueixo que aquesta tercera dècada serà
Intueixo que aquesta tercera dècada serà la de la imaginació, les realitats alternatives
la de la imaginació, les realitats alternatives, els horitzons de futur. La sembra brillarà amb la intensitat que durant aquests anys ha atresorat sobretot per la collita i l’autorecol∙lecció. Ja està en mans dels hereus d’aquell clàssic d’Octavia E. Butler, recuperat per Capitán Swing: La parábola del sembrador.