La geografia passa pel tub

La revenja de la geografia que fa deu anys augurava Robert D. Kaplan està sent brutal. Els mapes condicionen el destí de les nacions i els gasoductes cada vegada són més visibles en la cartografia del món. Gasoductes i oleoductes dibuixen les línies d’alta tensió d’aquesta temporada tardor-hivern.

En aquests moments les principals conduccions de gas a Europa estan inflamades políticament. Alemanya acaba de deixar en suspens la inauguració del Nord Stream 2, conducció submarina que ha de multiplicar per dos la tramesa de gas natural siberià a Europa a través del mar Bàltic. El regulador alemany diu al consorci rus Gazprom que no pot ser proveïdor i transportista alhora, per la qual cosa haurà de transferir la titularitat del gasoducte a una empresa filial que estigui registrada a Alemanya i acrediti prou independència respecte a la matriu. Quan es va saber que la inauguració del Nord Stream 2 podria quedar ajornada fins a l’estiu, de seguida es va apujar el preu del gas.

Sorprèn una mica que prèviament Gazprom no estigués al cas d’aquestes condicions, tenint en compte que l’excanceller federal alemany Gerhard Schröder, amic personal de Vladímir Putin, es va convertir en directiu del consorci rus tot just va deixar el càrrec. La decisió aparentment administrativa dels alemanys arriba en un context molt dramàtic: l’enorme tensió a la frontera entre Bielorússia i Polònia i en el confí Rússia-Ucraïna.

L’activació del Nord Stream 2 (55 bcm anuals) és una prioritat estratègica de Rússia, que pretén rebaixar al mínim el transport de gas a través del gasoducte Soiuz (40 bcm) que travessa Ucraïna, pagant peatge a aquest país. Objectiu: afeblir econòmicament l’Ucraïna prooccidental, mentre continua oberta la lluita pel control de les seves regions orientals. [Un bcm equival a mil milions de metres cúbics de gas].

Com ja va advertir Zbigniew Brzezinski a El gran tablero mundial (1997), imprescindible manual de geopolítca, Ucraïna és una peça clau per a l’hegemonia a l’est d’Europa. L’hermètica Bielorússia, governada per un vestigi de l’era Breznev, ara és el gat hidràulic que fa pressió sobre polonesos i ucraïnesos.

Aquí tenim un altre gasoducte inflamat: el Yamal Europa (35 bcm anuals), que transporta gas rus a Alemanya a través de Bielorússia i Polònia.

Més tranquil·les estan les coses als dos gasoductes que con

Itàlia rep el suport dels Estats Units per liderar plans energètics amb el nord de l’Àfrica

necten Rússia i Turquia. Molt atenta al futur incert de Líbia, Itàlia té garantit el subministrament de gas des d’Algèria i des de l’Azerbaidjan a través del gasoducte Transadriàtic (10 bcm) que va començar a operar fa uns mesos. Atenció a Itàlia, que treballa els seus propis mapes. John Kerry, delegat especial del president Biden per al Medi Ambient, dimarts va oferir a Roma el suport dels Estats Units al projecte de Mario Draghi de convertir Itàlia en el hub europeu de l’hidrogen verd que aspiren a fabricar l’Aràbia Saudita i els països del nord de l’Àfrica mitjançant la producció intensiva d’electricitat renovable als seus territoris desèrtics. L’hidrogen verd, vector pel qual aposta fortament la indústria alemanya, pot ser transportat a través dels gasoductes avui existents.

Tensa calma en el triangle Algèria-Marroc-Espanya després del tancament del gasoducte Magrib Europa, decidit per Alger. Espanya rep gas algerià pel Medgaz (encara no ampliat), recorre a reserves i descarrega més vaixells de gas liquat. ●