Polítics ximples

Entre l’ideal del governant-savi i el polític que ha perdut el pudor d’anar amollant bestieses hi podria haver un camí del mig, amb dirigents conscients dels límits propis d’un món complex i d’uns sabers cada vegada més especialitzats. Pablo Casado, líder del PP, ha fet unes declaracions sobre l’energia solar que recorden un acudit molt celebrat de l’enyorat Eugenio, i que han traslladat la imatge d’un aspirant a president del govern espanyol al qual potser li sobra loquacitat de barra de bar i li manquen assessors en alguns debats, que no haurien de quedar gaire lluny de la cultura general que s’espera en un adult amb responsabilitats públiques de pes.

L’episodi protagonitzat per qui s’ofereix com a alternativa a Pedro Sánchez indica fins a quin punt hem normalitzat l’existència d’un personal polític el mèrit del qual sembla ser, precisament, la vulgaritat, la mediocritat i la ximpleria convertida en ardit per intentar connectar amb la ciutadania. Els gestos contra qualsevol indici d’elitisme són propis dels polítics populistes, que assenyalen aquell atribut en molts dels seus adversaris com la prova irrefutable del menyspreu que “la classe política” sent vers “el poble”; Isabel Díaz Ayuso ha trobat un to molt eficaç en aquest registre, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i un talent natural per encarnar una idea buidada (retropostmoderna) de la política de trinxera. En canvi, el moment de Casado més aviat sembla un accident típic de qui prova de volar tan baix que acaba estavellantse ridículament. Hipòtesi: potser el problema del líder conservador és intentar jugar en el mateix terreny que la lideressa madrilenya, però ja se sap que és millor caure en gràcia que ser graciós (també en el negoci de les eleccions).

Polítics ximples i encantats de ser-ho? Bé, no siguem tan taxatius: polítics que fan l’enze i d’altres que, en realitat, treuen partit de les seves carències, per propulsar-se en un magma en el qual l’anomenada cultura de l’esforç i l’exigència queda en un segon pla, com suggereix el reial decret d’avaluació aprovat pel govern central, una cosa que és vigent a Catalunya des del 2017. Al polític il∙lustrat que prova d’elevar el nivell del debat li passa el mateix que al bon estudiant en aquelles classes on el més popular és el gamberro de torn, que és aclamat i seguit per molts. Winston Churchill, Benazir Bhutto, Václav Havel o Barack Obama semblen herois de fantasia, d’un món que va existir únicament en la nostra imaginació. Fins i tot Adolfo Suárez, que era un governant poc donat a la lectura i l’especulació intel∙lectual, sembla un gegant si se’l compara amb moltes figuretes del pessebre que ens ha tocat. A Catalunya, vam tenir presidents de la Generalitat com Jordi Pujol i Pasqual Maragall, que podien abordar qualsevol assumpte amb originalitat i solvència, capaços de connectar acció i pensament d’una forma ben atractiva.

Esperàvem que l’escola servís per fer ciutadans lliures i responsables, i això passa per l’amor al coneixement, la conquesta del qual exigeix dedicació, temps, paciència, provaerror i una lluita contra el que és aparentment fàcil. L’ideal il∙lustrat discorre per aquest carril. Si l’esforç i l’avaluació són vistos avui com un càstig per aquells que inspiren el nou marc educatiu, no ens sorprenguem quan els líders del futur facin acudits involuntaris més penosos que el que Casado ens ha regalat a propòsit de les energies renovables. Sense saber-ho, el polític lligat a la ximpleria trenca la democràcia per l’espina dorsal. ●

Hem normalitzat l’existència de polítics el mèrit dels quals és la mediocritat i la ximpleria