La Vanguardia (Català-1ª edició)
Chalamet és l’home
Semblava impossible però finalment ja n’hem tingut prou dels cossos musculats. Aquelles atròfies que lluïa a la pitrera Arnold Schwarzenegger als anys vuitanta es van acabar convertint en imperatiu estètic de la masculinitat del nou mil∙lenni. Tanmateix, quan apareix un silf encantador com Timothée Chalamet, amb la seva morfologia juvenil, ens rendim al gaudi de la nostra memòria corporal, a la sensació de quan en teníem vint i érem malgirbats però magníficament orgànics, i les nostres cadenes musculars funcionaven per saviesa intrínseca.
L’únic que calia fer era polir-nos, estructurar-nos, elongar-nos, tonificar-nos amb l’esport espontani de la joventut. Mick Jagger ens va ensenyar el camí, però no el vam voler veure: no facis més peses que ioga. Ens vam deixar enlluernar pels pectorals 007 de Daniel Craig, però alguna cosa ens xocava. Viure embotit en la inflor perenne de les carns té poc de glamur. I va arribar l’escanyolit Chalamet, tan masculí i tan casual, tan fràgil i rotund alhora, amb aquestes extremitats infinites, la mirada profundament lacònica, i la cabellera que ni tots els vents del desert de Dune van poder despentinar. I es va convertir en l’actor de moda.
“Vaja, sembla que has augmentat la musculatura”, li pren el pèl el mentor al seu personatge de jove guerrer. És un gir del guió, una picada d’ullet a l’estètica imperant. Al capdavall, tot líder aspira a aconseguir potència física... però, com es guanyen les batalles del futur: per la força o amb la capacitat mental de doblegar el rival mentre ens blindem l’aura?
El cinema no està preparat per prescindir de la primera, i tot i així recorre a Chalamet com a icona del futur. El novaiorquès representa el naturalisme que no van assolir els grunges, l’autenticitat en què van fracassar els hipsters, i el millor flow dels actuals muppies (millennials-yuppies). Amb tot, s’admeten apostes sobre quan trigarà a fer múscul per donar vida a un cíborg forçut del posthumanisme. Aleshores recordarem aquests com els anys en què Chalamet ens xalava. ●