La Vanguardia (Català-1ª edició)
Nedadores competint als 100 metres lliures
L’anunci que el Club Natació Barcelona organitzava una cursa reservada per a noies va suscitar molt d’interès. Un diumenge d’agost afavoria una assistència nombrosa, tot i que el principal motiu era la curiositat despertada per una competició femenina.
No suposava una novetat estricta, ja que de ben segur que no era la primera vegada que a Barcelona es convocava una prova d’aquestes característiques.
En aquest sentit, el Club Natació Barcelona era un pioner que presumia de valentia, ja que no temia adoptar usos i costums que en aquells temps podien escandalitzar.
No va ser estrany que, en el seu propòsit d’infondre el convenciment que saber nedar formava part d’una formació cultural, no trigués a considerar-se que també s’hi havia d’incorporar la dona: no fer-ho hauria suposat una exclusió contrària als principis que van inspirar la fundació d’una entitat tan respectada, exemplar i popular.
I des d’un bon principi va sorgir al club la iniciativa d’estimular la participació femenina en la natació i també en les competicions. Era Emili Solé Brufau, un soci singular, qui va destacar com a animós i protector.
La cursa de 100 metres lliures amb un viratge va tenir poca
El Club Natació Barcelona va ser pioner a donar suport a la natació per a les noies
emoció, ja que Mercè Ribalta es va imposar amb claredat quan va sobrepassar la seva seguidora immediata, Rosita Bulbena, ni més ni menys que en dotze metres. Sospito que la guanyadora i la seva germana Clementina eren família de Tomàs Ribalta, el propietari dels banys de Sant Sebastià, una instal∙lació que va adquirir un renom ben guanyat.
A la crònica publicada es destacava el bonic estil i la tenacitat exhibida per les “senyoretes”, terme que no es feia servir en actitud d’igualtat a les curses masculines, ja que no s’escrivia mai “senyorets”.
El que destaca és la llarga vestimenta. A banda de la incomoditat i la calor que havia de provocar sota un sol de justícia del mes d’agost, tan aviat com s’amarava, el vestit dificultava el moviment i pesava.
Però una cosa era nedar, una altra era organitzar curses i participar-hi, i una altra de molt diferent aconseguir que es modifiquessin els estatuts perquè el Club Natació Barcelona passés a ser mixt i la dona pogués nedar i competir, però també ser sòcia en igualtat de condicions. Va caldre esperar encara uns anys per aconseguir-ho, fins que a l’assemblea general del 1924 es va aconseguir que per fi guanyés el sí. ●