Fer Nadal abans del ‘black friday’

El dia de Tots Sants vaig pujar al cementiri. L’any passat, que era el primer Tots Sants que passava al poble, m’hi vaig trobar uns coneguts, Quico Batlle i Matilde Julià, que en lloc de portar als seus morts un ram de floristeria, els duien un pot amb flors seques d’espernallac i herba de Sant Joan, per a la mare de la Matilde; un pot d’encenalls per al pare, que era fuster, i unes branques d’alzina, per a l’avi del Quico, que feia flabiols. Em va agradar tant que vaig pensar que jo també faria un d’aquests rams de la terra i que el portaria a Lourdes Ferrer. Era una dona gran que, quan jo era nano, rentava plats i feia llits a l’hostal de la meva mare. Tenia la passió dels bolets i no he conegut ningú que en sabés tant. Algunes vegades se m’enduia i va ser amb la Lourdes que vaig començar a conèixer i estimar el bosc. Vaig pensar que, si en trobava, li faria un platet amb un quants pinencs d’aquells de botó, que es fan confitats amb oli i vinagre. Ens n’havia portat moltes vegades. Amanits amb sal i pebre i amb una llonganissa bona, són un aperitiu insuperable. Pinencs és la manera com diem aquí els rovellons i pinetells, sense distingir els uns dels altres. No se’n feien, aquells dies, de bolets, i li vaig fer un ram amb un rebrot d’alzina i una branca de pi, lligats amb un cordill blanc.

Em vaig fixar en unes mimoses que hi ha, al costat de la tanca del cementiri, i vaig veure que començaven a poncellar. Només pensem en la mimosa al gener perquè, al pic de l’hivern, anuncia escandalosament la primavera. Però

A les branques de l’arboç, ara mateix, ja hi ha les campanetes que seran les cireres de l’any que ve

ara veig que la cosa comença molt abans. La mimosa és com l’Ajuntament de Barcelona, que, mentre la gent encara pren el sol a la platja, ja col∙loca les rastelleres de llums de Nadal i aquelles làmpades fetes amb tubs de leds que donen al passeig de Gràcia l’aparença d’un gran saló aristocràtic i que són molt més d’esquerres que l’estel d’Orient. La mimosa és com jo, que abans del black friday ja penso en el pessebre.

Josep Pla, que tenia ànima d’astrònom, dedica moltes pàgines de Les hores (1953) a parlar dels solsticis i els equinoccis, però, les plantes, no tinc clar que vulguin seguir el toc de pito de les estacions. A les branques de l’arboç, ara mateix, ja hi ha les campanetes que seran les cireres de l’any que ve, i a terra, les cireres d’arboç picades pels ocells es barregen amb aquestes campanetes de cera, en unes catifes més voluptuoses i excitants que les catifes de Corpus. Ja fa molts dies que vaig veure en una branca d’avellaner el primer pensament d’una flor, que serà avellana pels voltants de Santa Magdalena, el 22 de juliol. Tothom identifica la tardor amb les fulles torrades, vermelles, fatigades i colonitzades pels fongs, però és també el gran moment de les plantes verdes, d’un verd espès, vellutat, que creixen rastrejants i que, quan comenci a allargar una mica el dia (té raó el senyor Pla), s’espigaran i floriran: herbes bleneres, celidònies, al∙liàries i enciams bords. Mentrestant, gaudeixin del black friday.