La Vanguardia (Català-1ª edició)
Andy Warhol anava a missa
El museu de Brooklyn obre una exposició que reflexiona sobre la influència religiosa en la icona del pop art
Res més adequat quan s’entra en una exposició dedicada a Andy Warhol (19281987) que sentir la veu de Lou Reed al capdavant de la mítica The velvet underground. Aquesta música és molt warholiana. És la seva banda sonora.
El que no s’adiu tant amb l’arquetip de l’artista del pop, celebritat, homosexual i epítom del sexe, la droga i el rock and roll és el punt de partida d’aquesta recopilació de més de cent treballs seus sota el títol Revelació, que s’obre divendres al museu de Brooklyn.
La tesi, que expressa la contradicció entre la vida privada i la pública, es resumeix així: Andy Warhol anava a missa. “Si et mires els seus diaris, escriu que va a l’església més de cinquanta vegades”, assenyala José Carlos Díaz, comissari del muntatge, a la presentació a la premsa. Hi anava no només per veure art, sinó també per resar.
És la primera vegada que s’examina la influència religiosa en la seva obra. “Warhol tant va presumir com va enfosquir la seva religió i la seva sexualitat, i aquestes dualitats s’exploren a Revelation amb l’estira-i-arronsa entre sinceritat i superficialitat, descobrir i amagar, tradicionalisme i avantguardisme”, afirma Carmen Hermo, organitzadora i comissària associada.
El primer que es veu és un conjunt de verges, sants i creus que va col∙leccionar. Un dels seus quadres de formació, que va fer com a estudiant, és Living room, la sala d’estar de la casa dels seus pares, a Pisttburgh (Pennsilvània), on no falta la creu.
Casualitats de la vida, remarca Díaz. A aquell nen de família immigrant, que acompanyava la seva mare quatre vegades a la setmana a l’Església bizantina, la mort el va agafar per sorpresa, després d’una operació de vesícula biliar, just quan va acabar la seva versió del Sant Sopar, inspirada en la de Leonardo Da Vinci.
“És com un fotograma de cinema, una escena molt tensa i molt dinàmica”, afirma sobre aquesta creació. “Estava molt interessat en Jesucrist com a protagonista, com a icona que certament parla a la societat d’avui. I va fer aquesta obra als vuitanta, quan, com avui, hi havia molta tensió racial. Era conscient d’aquella tensió i de les crisis de la sida. Warhol sempre va pensar en l’últim sopar de Jesús com una escena bíblica molt dramàtica”, afegeix.
Fill de pares que van emigrar d’un territori que avui és Eslovàquia, Andrew Warhola –es va retallar el cognom per ocultar l’origen immigrant– va créixer en un barri d’immigrants russos i devoció religiosa. Aquesta devoció no la va abandonar mai, i sempre el va perseguir.
Expliquen que va buscar desesperadament des dels anys seixanta aconseguir una recepció amb el Papa. Ho va aconseguir el 2 d’abril del 1980. Joan Pau II el va rebre al Vaticà. Tot i que es va pensar que seria una audiència privada, Warhol es va trobar envoltat de feligresos. Va haver de fer cua tres hores per donar-li
L’artista va viure en la contradicció de ser homosexual i ser un creient que visitava l’església
la mà i fer-li unes fotografies.
S’exhibeixen unes Converse. Ara que hi ha febre per tunejar les sabatilles, Warhol ja en va il∙lustrar un parell: en una, la paraula sin (pecat), en la imatge del Messies. Díaz es fixa en els punching bags (sacs de boxa), il∙lustrats també amb imatges de Crist, en què es reflecteix aquella tensió entre l’artista i la masculinitat. “Quan Warhol era viu –matisa–, la majoria de la societat era homòfoba o estava prohibit ser homosexual”.
El seu esperit renaixentista el va portar a compondre el que serien les Magdalenes o les Madones modernes a l’estil de Rafael. Hi ha els seus retrats de Marilyn Monroe, en què a rebuf del Renaixement confereix a la Verge una aura eròtica.
El tancament és una confrontació del dogma: la vida, la mort i l’eternitat. El quadre d’una pistola davant del de la creu. ●