Un altre Mundial sense Itàlia? Nooo

Molts cinquantins ens vam italianitzar aquella tarda en què Paolo Rossi (a.c.s.) va trobar la pedra filosofal. Era juny i feia calor al desaparegut Sarrià l’any 1982. Espanya acollia la Copa del Món de futbol i tres seleccions havien anat a topar en aquella segona lligueta. Dues eren mítiques, la tercera era un outsider.

Hi havia el Brasil de Zico, Sócrates i –ehem– Serginho (terrible contrapunt, potser el pitjor 9 de la història del Brasil mundialista). Hi havia l’Argentina de Maradona, Kempes i Passarella. I hi havia l’outsider, la Itàlia de Conti, Altobelli, Cabrini i Gentile. La de Rossi.

D’entre totes tres, només una podia passar a la semifinal. Llavors el món era del Brasil o de l’Argentina. I llavors va aparèixer Rossi.

Rossi era un nano de 25 anys, prim i llest, que ja havia despuntat el 1978, al Mundial de l’Argentina: els seus tres gols i el desplegament de l’antifutbol, el catenaccio italià, havien impulsat els azzurri fins a la quarta plaça.

El futbol de Rossi era fugisser i oportunista, i només apareixia quan tocava aparèixer. Un peu aquí, un caparró allà. Les seves rematades eren un prodigi d’encert i coordinació. Rossi no xutava fort. Xutava col∙locat. Feia mal al porter rival, semblava que li prenia el número.

El catenaccio italià havia assolit una nova dimensió aquell 1982: Gentile era un gos de presa, l’encarnació del mal.

Com podia dir-se Gentile?

En aquell Sarrià, Gentile havia torturat Maradona i ara parava els peus a Zico, mentre que Rossi, la punta de llança del catenaccio, semblava que anava deambulant sobre la gespa, potser despistat, fins que una pilota es perdia per la zona del 9: llavors, aquell tipus primet assenyalava un desmarcatge, guanyava l’esquena a la defensa brasilera i ho trencava tot.

Tres gols marcaria als brasilers (no era el millor Brasil de tots els temps, Serginho a banda?), dos més als polonesos a la semifinal i un sisè a Alemanya, ja a la final (3-0), davant un Sandro Pertini robaplans: el president vociferava com un tifosi a la llotja d’autoritats, amb tanta gràcia i naturalitat que ens importava un rave el protocol.

Ens havíem italianitzat.

Gairebé quaranta anys després, continuo recordant els dies del Naranjito mentre maleeixo el present, perquè l’azzurri està ficada en un embolic. Dilluns s’encallava en la visita a Irlanda del Nord (0-0) i res no garanteix la seva presència als Mundials de Qatar del 2022. Haurà d’anar a la repesca. És l’últim que ens faltava: un Mundial a l’hivern, al Golf i potser, altre cop (ja va passar el 2018), sense Itàlia.

El futbol es mor. Aquell futbol.

El futbol de Rossi era fugisser i oportunista, i només apareixia quan tocava aparèixer