El relleu generacional

Llegint l’historiador Vicens Vives un s’adona de com ha estat de ben assortida Catalunya d’industrials, polítics, emprenedors i fins i tot sindicalistes de tota mena els últims segles després, sobretot, que amb la creació del mercat interior únic impulsat pels Borbons després del 1714 i el decret de Nova Planta, els catalans es van llançar a la conquesta del mercat i de les restes que van anar quedant de l’imperi espanyol, emparades pel proteccionisme. Aquell grup humà va anar creant empreses de tota mena, van dissenyar l’Eixample barceloní i fins i tot van finançar la Renaixença, que amb els anys va il∙luminar el catalanisme polític.

Tot això s’ha anat perdent els últims temps fins a la situació actual que Catalunya ja no és el motor de l’economia espanyola i que veiem com determinades zones d’Espanya, que abans els catalans miràvem com a subdesenvolupades i amb poc dinamisme, es van posicionant per sobre. Cal recordar els casos de Sevilla o Màlaga a Andalusia, o de Bilbao o València, per no esmentar també Madrid. Són exemples d’avanços ràpids que, des d’aquí, ara envegem com anteriorment ells ens admiraven per com era –i que encara és– d’atractiva Barcelona.

Aquest procés de reversió i de provincialització de Barcelona i amb ella de la resta de la Catalunya carlina respon a causes complexes de caràcter estructural i institucional, però que es veuen completades per les circumstàncies d’un relleu generacional que ens ha fet caure molts punts.

Una part de la penúltima generació de dirigents empresarials –tot i que molt més ben preparada que les anteriors– s’ho ha trobat tot fet i, tret d’honroses excepcions, ha preferit viure de les rendes del que van emprendre els seus pares, avis o besavis que no pas prendre iniciatives noves que els exigís estar al peu del canó i prendre riscos empresarials consagrant-se a operacions especulatives allunyades del que és l’esperit emprenedor.

Barcelona i Catalunya no poden pensar que amb unes noves eleccions que portin al poder polítics business friendly, que fugin del no, les coses tornaran a avançar, ja que qui ha de crear riquesa són els emprenedors. Veig que, afortunadament, hi ha representants de les