La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les esquerdes del sistema
Si heu sentit alguna vegada que la política és l’art del possible, aquesta setmana haureu pogut comprovar que és cert. I alguna cosa més: la política també és l’art de l’impossible. Que ho preguntin als protagonistes de l’inconclús episodi de la fallida derogació de l’amnistia del 1977. Hi ha hagut un moment que semblava que, per iniciativa de Gabriel Rufián, el Govern Sánchez pagava el seu últim tribut a l’independentisme: la demolició d’un dels grans pactes de la transició. Hi ha hagut un altre moment que el Govern central semblava el taller d’un mag que trobava la fórmula prodigiosa per complaure Esquerra sense cedir al que demanava Esquerra.
I hi ha hagut un tercer moment, també màgic, que l’artista deia: “Res per aquí, res per allà; l’amnistia no continua vigent; el que farem ja es podia fer des de l’any 2002”. Òndia!, ha exclamat el públic des de les grades del coliseu. L’any 2002 era president Aznar! Apliquem, llavors, una legalitat nascuda en un govern del Partit Popular.
Disculpeu la simplificació, però així ha estat aquesta història, com dic, inconclusa. Potser el més interessant és examinar com s’esdevenen els fets: hem entrat en un període revisionista de la història. Per tant, un període delicat. Els fills dels que van fer la transició van decidir que aquella gegantina operació d’aconseguir que les Espanyes enfrontades es fessin una abraçada ha estat una enganyifa, un arranjament d’amigots que cal anar canviant pel bé del país. És a dir, es tractaria que la ruptura arribi 46 anys després de la mort del dictador, que precisament es compleixen demà.
Tot això, en virtut de la memòria històrica, que potser hauria de començar per saber el que realment va passar en aquest país, el que va tenir de factor por i el que va tenir, sobretot, de construcció de gairebé mig segle de sistema democràtic; un sistema amb fallades i esquerdes, però comparable a qualsevol altra democràcia occidental. I un sistema que es va basar en un conjunt de pactes històrics amb moments estel∙lars: el desmuntatge de l’immens aparell de poder franquista que Adolfo Suárez va emprendre; la gairebé heroica integració de tots els partits, davant les resistències de poders tan significats com l’exèrcit heretat; les mesures de gràcia, començant per les dues amnisties del 1976 i el 1977, que van permetre que no hi hagués presos polítics ni delictes polítics ni exiliats forçosos, i la primera Constitució redactada des del consens i aprovada massivament a tot Espanya, especialment a Catalunya.
Passat el temps, hi va haver un desgast del material. No descarto que fins i tot hi hagi una mica de cansament. I hi ha, sens dubte, un ambient revisionista amb una dimensió que es desconeix, igual que ignorem si respon a una demanda social, a la lògica del relleu de generacions o a l’impuls de personalitats de la vida pública. Davant de tot això, aquest cronista només sap dir: que es faci el que la societat decideixi a les eleccions, però que es tingui cura dels pactes històrics que van donar llibertat i estabilitat al país. Trencar-los és posar en risc aquesta estabilitat i potser aquesta llibertat.