Gaudí al MNAC

Avui s’obre en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’exposició (Re)conèixer Gaudí. Foc i cendres. Ocupa 2.500 metres quadrats, la integren 650 peces cedides per 75 prestadors i compta amb un pressupost proper al milió d’euros, més de la quantitat que té el MNAC cada any per a tots els seus muntatges temporals. Es tracta, doncs, d’una gran exposició, i no només per la dimensió i els continguts: també pel laboriós procés de preparació –quatre anys– i per la intenció que l’anima: presentar l’arquitecte català de més projecció global sota una nova llum, lliure dels tòpics en voga. Així, aquesta mostra ens torna un Gaudí que no té a veure amb el geni abstret i aïllat de la cultura i la política del seu temps de qui sovint se’ns ha parlat. Al contrari, evoca un Gaudí que des dels anys estudiantils coneixia la millor arquitectura dels països veïns, o l’obra d’autors com William Morris, Hector Guimard i altres figures europees de les arts aplicades o l’arquitectura, i que va prendre partit a la Barcelona convulsa d’inicis del segle XX, atesa la relació que va tenir, durant bona part de la seva carrera, amb el mecenes Eusebi Güell, aleshores una de les fortunes més importants del país.

És tasca del MNAC, vaixell insígnia del nostre estol museístic, abordar l’obra dels grans creadors catalans i ferho, a més a més, aportant noves claus. Això és exactament el que fa aquesta mostra, comissariada per Juanjo Lahuerta, que se centra en l’arquitecte català per reinterpretar-ne la trajectòria i el sentit de la seva activitat. Una activitat que constitueix una convenient línia de treball, per donar més realçament i profunditat als creadors que, com Gaudí, no només han millorat Barcelona i Catalunya amb la seva feina, sinó que a més constitueixen un atractiu de primer ordre i són responsables de part de l’afluència turística que rep la ciutat. I és pertinent que sigui així perquè poques institucions culturals disposen del mateix múscul professional per afrontar semblants reptes amb garanties d’excel∙lència i èxit popular: els serveis de documentació i de restauració del MNAC han treballat durant anys perquè aquesta exposició es convertís en realitat.

No abunden les ciutats amb un patrimoni artístic com el de Barcelona, al qual han contribuït creadors tan brillants com Gaudí. Es obligat garantir la conservació d’aquest patrimoni, sense oblidar que ha d’estar sotmés a una revisió freqüent, evitant que caigui en un estat pròxim a la desatenció o la fossilització.

L’exposició del MNAC demostra, entre d’altres, dues coses: l’excepcionalitat de Gaudí i el potencial del primer museu català. Sobre la primera no teníem cap dubte, tot i que ara, gràcies a aquest muntatge, coneixem millor Gaudí. Tampoc no en teníem sobre la segona. Però hem de recordar que, en aquest cas, el desenvolupament de tal potencial es veu frenat per una dotació insuficient. El MNAC té col∙leccions excepcionals, equips ben formats i unes possibilitats homologables a les de museus molt rellevants d’Europa o els EUA. El seu pressupost, tot i això, no està a la mateixa altura. Heus aquí una paradoxa sagnant, que s’arrossega des de fa anys i que menyscaba els grans serveis que podria prestar al país.

Tant de bo que, de la mateixa manera que el MNAC contribueix ara a projectar de nou Gaudí, aquesta exposició serveixi per recordar-nos l’enorme potencial del primer museu català. I perquè, en conseqüència, les autoritats culturals atenguin amb més generositat les seves necessitats pressupostàries i de creixement. Tots en sortiríem beneficiats si així ho fessin. ●

La mostra redefineix l’arquitecte i hauria de servir per redescobrir el potencial del museu