El tret per la culata de Lukaixenko

El president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, va intentar utilitzar migrants procedents de països de l’Orient Mitjà com a arma per pressionar la Unió Europea per les sancions imposades al seu règim. Els va donar visats i facilitats per arribar a la frontera amb Polònia, Letònia o Lituània, va amenaçar de tallar el subministrament de gas a Europa si no els deixaven passar i va deixar milers de persones atrapades en un clima duríssim. Però res no ha soscavat la fermesa europea per rebutjar el xantatge i a Lukaixenko li ha sortit el tret per la culata.

L’extorsió geopolítica li ha sortit malament al dictador. No va trobar l’aval de Putin, el seu únic aliat i valedor, a les amenaces de tancar l’aixeta gasística i ara la crisi humanitària se li gira en contra. El blindatge fronterer l’està obligant a prendre mesures perquè la crisi no el sobrepassi. Ha començat a evacuar migrants del campament principal a uns magatzems i la possibilitat d’una repatriació planificada comença a obrir-se camí. Ahir, centenars d’iraquians van sortir de l’aeroport de Minsk per tornar cap al seu país.

El líder bielorús busca sortides a una situació que ell mateix ha creat i dimecres va proposar a Angela Merkel que la UE aculli 2.000 migrants i a canvi Bielorússia en retornarà 5.000 més als seus països, si voluntàriament desitgen tornar. Alemanya va desmentir haver acceptat la proposta i Brussel∙les no ha respost, però ahir va reiterar que la Unió Europea no pot negociar amb el líder bielorús.

Lukaixenko no esperava la fermesa mostrada pels tres països afectats –especialment Polònia–, que tenen el suport de Brussel∙les, i ara té un problema seriós al seu propi territori, ja que molts migrants han decidit quedar-se a Minsk i tornar a intentar el viatge a Europa pel seu compte. Encara que ells són els autèntics perdedors d’aquesta crisi, perquè van ser enganyats als seus països per les màfies de traficants de persones, van pagar milers d’euros i ara passen penúries i podrien ser retornats als llocs d’origen, el gran derrotat polític d’aquesta pugna és Lukaixenko, que no ha pogut desestabilitzar ni Polònia ni la UE, per a la qual aquesta no és una crisi migratòria convencional sinó un “atac híbrid”. Mentrestant, milers de persones utilitzades per Lukaixenko com a arma de conflicte continuen acampades al llarg de la frontera i diverses oenagés han advertit que la seva situació és molt precària i s’està deteriorant. S’han convertit en ostatges en terra de ningú, sobreviuen enmig del fred i són víctimes de l’ús excessiu de la força per part de policies i militars de les dues bandes. El somni d’una nova vida a Europa el tenen a pocs metres, a la vista, però serà inabastable. ●

La crisi migratòria es gira contra el dictador bielorús pel blindatge europeu