La Vanguardia (Català-1ª edició)
La vida perfecta o com conviure amb la idea que no ho serà mai
Leticia Dolera estrena la segona temporada de la sèrie a Movistar+
Sis mesos després del naixement d’en Juanito, les vides de la María (Leticia Dolera), la seva germana Esther (Aixa Villagrán) i la seva amiga Cris (Celia Freijeiro) han pres un nou rumb. Potser no cap a aquesta vida perfecta que dona títol a la sèrie, però sí amb un punt més d’esperança. “Si s’assembla en res a una vida perfecta és a aprendre a conviure amb la idea que no ho serà mai”, apunta Leticia Dolera, protagonista, directora (amb Lucía Alemany i Irene Moray) i guionista (amb Manuel Burque) d’aquesta premiada sèrie que avui estrena segona i última temporada, també de sis episodis, a Movistar+.
“Les tres dones protagonistes, i fins i tot en Gari (el pare d’en Juanito interpretat per Enric Auquer, premi Ondas per aquest paper), tenen en comú en aquesta nova temporada que s’enfronten a la seva por més profunda, que és el tema de l’amor, la parella i les relacions sexuals i afectives”, avança Dolera en conversa amb La Vanguardia.
La directora i actriu no s’havia plantejat una segona temporada fins al final del rodatge de la primera, quan “va fantasiejar” amb el que podria passar al trio femení protagonista. Després de la petició de Movistar+ d’un segon lliurament, va demanar un temps per reflexionar i tenir clar el lloc cap a on volia portar els personatges.
I cap a on va la María? “S’haurà d’enfrontar a viure una maternitat que no s’assembla gens a la que ella sempre havia somiat”, respon Dolera. Tindrà un quadre postpart difícil precisament perquè no accepta aquest dol de la maternitat idealitzada. “És més, voldrà tapar aquest dol amb la figura d’una parella. De seguida que apareix un home que pot fer el paper de parella i de pare i que la pot ajudar en aquesta idea de composició de família somiada voldrà, des de l’ansietat, mantenir-la”, avança. Tot i això, “no funcionarà, perquè una parella no hauria de ser un pegat”.
Pel que fa a la Cris, ella anirà, amb el seu marit, Pablo, pel camí de buscar fórmules per mantenir la parella viva. “Ara que han aconseguit arribar a un acord pel que fa a la coeducació de les seves filles i la corresponsabilitat en les feines de casa, els falta el gran tema de la parella i la sexualitat”, avança. “Per salvar la parella, intentaran establir nous pactes sexuals i afectius de què fa uns anys que parlem i teoritzem, però, esclar, la teoria és una cosa, i la pràctica, una altra, i s’adonaran que no és tan fàcil”. De fet, la Cris s’enfronta “a aquesta por tan gran que potser la seva relació de parella s’ha acabat”.
En el cas de l’Esther, la por és fer-se càrrec de les decisions de la seva vida, madurar i prendre decisions vitals que impliquin renúncia. “Al principi de la temporada decideix que vol ser percebuda com una dona madura i adulta, i llavors comença a prendre decisions que creu que la faran encaixar en el que la societat espera d’ella a la seva edat: tenir una feina que no sigui al museu de cera, no sortir a les nits i establir una relació estable de convivència i matrimoni amb una dona”.
En Gari també s’enfronta a una por: no estar a l’altura com a pare. Al primer capítol, per un afer circumstancial, es quedarà amb la idea que per ser un bon pare necessita treure’s el carnet de conduir. “S’obsessiona amb aquesta idea. El viatge d’en Gari és entendre que ell és el pare d’en Juanito, amb la part bona i la part dolenta, i que serà el millor pare que en Juanito pugui tenir amb tot el que ell sigui capaç de donarli”, explica.
El tema de la parella i l’amor sempre se’ns ha explicat “des de la idea de l’amor romàntic, però crec que hi ha un altre camí dramàtic”, comenta la cineasta sobre el que ha estat Vida perfecta. “La intimitat i la connexió que hi ha en una relació de parella i sexoafectiva et posa un mirall al davant que no et posa un amic o un repte professional; aquí les evolucions personals són diferents”.
“El terreny de la parella és molt fèrtil per a l’autoconeixement i el treball personal. Et pot connectar directament amb una ferida, i em sembla molt interessant com a material dramàtic per explorar aquests personatges”, conclou Dolera. ●