Deborah Levy en català

Angle Editorial publica, en un únic volum, tres novel∙les breus de l’escriptora sud-africana Deborah Levy. Traduïdes al català per Marina Espasa, els títols són El cost de viure, Coses que no vull saber i Propietats reals. Havia llegit (i rellegit) voraçment les dues primeres però no Propietats reals, que em reafirma com a addicte a una manera d’escriure que, a través del vertigen i la sensualitat, practica una mena d’introspecció lliure i sense complexos. La narradora és alhora personatge i cronista d’una peripècia que alguna vegada ha definit com a “autobiografia en construcció”.

De Londres a París, de Berlín a Grècia, de Bombai a Nova York, els escenaris són el pretext per reflexionar sobre les tenebres que precedeixen els seixanta anys, quan els fills comencen a volar pel seu compte i tu has aconseguit alliberar-te del llast d’amors, desamors i altres dependències. Levy cultiva una lògica imprevisible, implacable, que atrau i que intimida. Una lògica en què el feminisme no és una construcció artificial, ni d’atac ni de defensa, ni un púlpit per fer proselitisme, sinó una forma de lucidesa i naturalitat. La prosa de Levy embriaga i desconcerta perquè no segueix l’ortodòxia dels ritmes i proporcions narratives acadèmiques. S’atura en digressions i detalls –flors, sabates, pedres, gats, Marguerite Duras, el cendrer de James Baldwin– autoreferencials però no narcisistes, perquè l’experiència –viatjar, enamorarse, riure, nedar, dubtar sobre els paranys de la solitud i la companyia– actua com un mirall. Un mirall que permet al lector acompanyar-la en l’aventura de descobrir els límits de la pròpia intempèrie des de la simpatia, la compassió, l’admiració, l’adhesió o la discrepància, sense poder fer res més que continuar llegint una història en què tenir una casa, possible o imaginada, és la metàfora d’una obsessió. Una història que inclou moments tan memorables com quan explica que, des de Londres, quan està a punt de comprar un mango o un meló, en fa una foto i l’envia al seu pare, que viu a Sud-àfrica. I el seu pare li respon immediatament per dir-li, amb un talent innat, quin és el més idoni.

A estones, Propietats reals pot semblar el dietari encobert d’una crisi vital i creativa. Però no. El llibre creix i multiplica tentacles d’interès fins a l’episodi final, a Grècia, amb una escena de bany al mar Egeu que rellegeixes per certificar que és possible escriure tan bé i, en acabat, aplaudir: “L’Egeu és el mar dels Déus. És ambrosia. Nèctar. Calent, però no massa calent. És amigable i luxuriós. Em neteja el dolor que em provoca l’esperança frustrada d’un amor perdurable, em connecta amb la meva mare, que em va ensenyar a nedar, em calma les pors del futur, llima les arestes de la turbulència del meu matrimoni trencat, m’ajuda a arribar a idees tot i que em buida el cap, m’acosta tant a la vida com a la mort. No sé per què, però ho fa”.

El llibre de Levy creix i multiplica tentacles d’interès fins a l’episodi final