La Vanguardia (Català-1ª edició)
Maleït Béla Guttmann Amb vuit finals perdudes després del doblet dels seixanta, el Benfica continua esperant
L’entrenador és un domador de lleons. Aconsegueix dominar els animals mentre es mostra segur de si mateix i impàvid. Quan en la seva mirada apareixen els primers indicis de por, està perdut”. La frase correspon a Béla Guttmann (Budapest 1899Viena 1981). Com a futbolista (entre el 1917 i el 1933) va formar part del llegendari Hakoah Viena, el club format per esportistes jueus que va golejar el West Ham (0-5) en la primera derrota d’un equip anglès davant un rival del continent a Anglaterra (1923). Com a entrenador (del 1933 al 1974) va passar per 21 banquetes diferents i forma part de l’elenc dels més grans per l’enorme gesta del Benfica, que va fer campió d’Europa dos anys consecutius, primer derrotant un dels millors equips del Barcelona de tots els temps (3-2 el 1961) i després el totpoderós Reial Madrid de Di Stéfano i Puskas (5-3 el 1962). Guttmann va patir la persecució nazi, va viure en 14 països, va dilapidar tots els seus guanys als casinos i es va guanyar fama de personatge incontrolable que solia abandonar els clubs després d’enfrontar-se amb la directiva. La seva llegenda va augmentar amb una maledicció de què no consta l’origen real però que tothom a Lisboa dona per certa: “Sense mi, el Benfica tardarà cent anys a tornar a ser campió d’Europa”.
El pare i una germana de Guttmann van ser víctimes de l’Holocaust. D’ell es va dir que va fugir a Suïssa, però una investigació del periodista anglès David Bolchover va concretar que, de fet, primer es va amagar durant mesos en un soterrani del domicili de la família (catòlica) de la seva futura esposa, al barri d’Újpest, i després va passar per un camp de treball de Budapest. En va aconseguir fugir l’hivern del 1944, saltant des d’una finestra del primer pis en companyia de quatre presoners més quan va saber que es preparava la deportació de tot el grup, cap a una mort segura.
Després de la guerra va continuar la seva carrera a les banquetes. Va tenir un rellevant pas pel calcio, on va entrenar el Padova i el Triestina abans de fer-se càrrec
Un mite L’estàtua de Béla Guttmann amb les dues copes a l’estadi Da Luz del Milan, a finals del 1953. Va remuntar l’equip i el va portar a la tercera plaça. Guttmann era un ferm defensor del 4-2-4, i amb els suecs Nordahl i Liedholm més el danès Sorensen va sorprendre a la Itàlia del catenaccio. La temporada següent el president, l’editor Angelo Rizzoli, li va aportar dos reforços de luxe: l’uruguaià Schiaffino i l’argentí Ricagni, aquest últim arrencat del Juventus. El Milan va sortir imparable, i amb onze victòries i un empat en tretze partits es va situar còmodament al capdavant. Però Guttmann tenia fama de cremar els equips, i es va començar a comprovar poc després amb derrotes incomprensibles. A més a més, solia apartar el capitost del vestidor, fos qui fos, per imposar la seva llei, sovint considerada dictatorial. El febrer del 1955 el Milan encara era líder, però Guttmann va ser destituït. “No soc ni un criminal ni
No hi ha constància real de l’auguri que hauria llançat l’entrenador hongarès, però encara perdura
un homosexual, però m’han fet fora”, va declarar a la premsa després d’una reunió que es va tancar de mala manera a les dues de la matinada. Per sort per al Milan, sense cap maledicció.
Va continuar a Itàlia (Vicenza), va passar pel Honved i el São Paulo i el 1958 va entrar triomfalment a Portugal amb el seu 4-2-4 i la resta de mètodes habituals. Després d’una lluita frec a frec amb el Benfica, va conduir el Porto a un títol de lliga que només havia conquerit una vegada des del 1940. Era l’ídol local, i llavors va trencar tots els codis del futbol portuguès i va fitxar pel gran rival. “Soc un professional, llogo els meus coneixements per temps limitat a qui paga millor”, va argumentar. Al Benfica va viure la seva etapa de glòria: dues lligues seguides i les dues històriques Copes d’Europa, les dues primeres que no va guanyar el Madrid. Per primera i única vegada en la seva carrera va aguantar tres anys a la mateixa banqueta. Fins que el 1962 va demanar un augment de sou desmesurat que la directiva li va negar, sense saber, diu la llegenda, que han de passar cent anys abans de tornar a conquerir Europa. De moment ja són 60 i vuit finals perdudes, cinc de la Copa d’Europa. ●