Reformes pendents

Permeti’m el lector manifestar la meva sorpresa pel joc d’ombres xineses al qual assistim: el debat sobre la constitució d’un fons per atendre part del pagament de les pensions dels baby boomers. Perquè el que es discuteix no és com les atendrem, sinó la substitució del factor de sostenibilitat de la reforma Rajoy (2013) per un altre mecanisme de solidaritat intergeneracional.

Punt de partida: dèficit anual d’uns 20.000 milions de la Seguretat Social. Circula la llegenda que la guardiola acumulada abans del 2008 (uns 65.000 milions d’euros) va ser dilapidada. No és cert: les cotitzacions no cobreixen les despeses del sistema i sense els préstecs del Govern a la Seguretat Social dels últims anys el dèficit hauria quedat sense cobrir.

Canvis 2025-2045: insòlit augment de pensionistes. Segons les darreres projeccions de l’INE (2020), els de 67 i més anys passaran dels 9 milions del 2025 als 11,4 milions del 2035 i els 13,8 milions del 2045: 5 milions addicionals, un increment del 53% respecte del 2025.

Impacte de l’augment (0,6%) en les cotitzacions socials. No hi ha informació sobre on s’aplicaria però, a ull, podem fer una estimació. La Comptabilitat Nacional mostra que, el 2020, les cotitzacions socials van ascendir a uns 175.000 milions i la remuneració dels assalariats a 543.000 milions més, per tant el tipus mitjà de cotització va ser del 32,16%. Afegir un 0,6% generaria anualment uns 2.700 milions, potser 3.000 milions/any. Una xifra que, en cap cas, no permetrà omplir els cofres de l’extinta guardiola de pensions: encara que es mantingués els 10 anys promesos, 30.000 milions serien sens dubte insufi

No hi ha una única solució al finançament de les pensions, la seva millora serà la suma de moltes mesures

cients, tant per atendre l’augment de despesa en pensions dels baby boomers com els dèficits que avui té el sistema. En resum, i en espera dels resultats de la primera reforma (en particular, actualització de pensions amb l’IPC i separació de fonts de finançament), l’aprovat dimarts amb els sindicats apunta estrictament a la substitució del factor de sostenibilitat per aquella nova taxa de solidaritat. Però no dona per a més.

No hi ha una única solució al finançament de les pensions. La seva millora serà la suma d’una àmplia panòplia de mesures: augment de cotitzadors (immigració o equiparació de la participació femenina a la masculina) o creixement de les bases (a través de millores salarials amb augments de productivitat). Però, en particular, redefinint els aspectes realment importants, els factors que defineixen la pensió. Perquè al final caldrà decidir sobre l’edat de jubilació, el període de còmput salarial per definir la base de la pensió o els anys mínims per accedir al 100% de la mateixa. En aquesta segona reforma, res sobre aquests crítics aspectes de les pensions. El seu nucli queda, encara, pendent.