“Ens torba veure patir el just i que en canvi el cabró, feliç, prosperi”

Té algun sentit que un nen pateixi dolors horribles per un càncer incurable? El que m’ha marcat treballant a l’hospital Pasteur i empatitzar amb els que pateixen és comprovar que els humans preferim donar-li qualsevol sentit al patiment, encara que sigui feble o patològic, que no tenir-ne cap.

N’hi va trobar algun?

Vaig veure que aquest patiment, de vegades horrorós, sempre ens sorprèn quan ens toca, perquè ens considerem bones persones i, per tant, protegides per la nostra bondat i el pacte amb Déu d’aquest dolor. I ens causa tal sorpresa ser les seves víctimes que ens preguntem sense resposta: “Per què jo? Per què el meu fill?”.

Per què?

Ens aferrem aleshores a qualsevol explicació per poder treure el cap de l’aigua.

No és la religió aquest consol?

Hi ha un consol mil·lenari, però fals en un sistema religiós anomenat “retributiu” que suposa un Déu just que reparteix desgràcia i felicitat. I de vegades incomprensiblement, però que hem d’acceptar com a creients.

I els no-creients?

Assumeixen l’esquema, perquè està imbuït a la nostra psique. Davant la desgràcia sobtada tots suposem aquest ens superior amb el nostre destí a la seva mà que reparteix excel·lents i suspensos, com al col·legi.

Ens creiem bones persones que per tant no poden patir sense sentit?

La història de la humanitat demostra que aquest sistema és fals, però encara ens torba veure que el just pateix i que, en canvi, el cabró, impune i feliç, prospera..

Tot i així certa religiositat el sosté?

A la Bíblia trobem alhora la defensa i la crítica d’aquesta religió retributiva que ens fragilitza davant l’infortuni.

Per què no ens ajuda tenir-la?

Perquè al patiment afegeix la culpa.I he volgut deslligar-me de la tradició mil·lenària que assimila patiment a culpa. I em vaig doctorar amb una tesi sobre el llibre de Job.

La paciència del sant Job té sentit?

És una crítica a aquesta religió retributiva.

No creu que l’hem superat?

La meva sorpresa antropològica és que al segle XXI encara preferim relacionar dolor i culpa i divinitat a no trobar-hi cap sentit.

Per tant, què li diu vostè a qui pateix?

Jo no parlo d’acceptar el dolor: no puc demanar a ningú que accepti l’inacceptable.És una cosa íntima com cadascú ho interpreti. Jo vaig tenir la malaltia del meu fill.

Li va trobar sentit?

Jo creia que estava fora del perill de la desgràcia. Alimentava, com tants, pensaments màgics: ser bona persona garantia no patir una desgràcia. I ara també els tinc, però és interessant identificar-los.

Va buscar algun consol en el dolor?

Vaig descobrir els meus baixos fons religiosos de persona moderna entre el culte a la totpoderosa medicina o a aquest Déu retributiu...

I el va trobar?

Tinc 43 anys d’una vida molt densa que renovo pensant i escrivint. Vaig néixer a Marsella, vaig estudiar teologia protestant i la vaig viure a l’hospital Pasteur. Soc membre del comitè ètic de la Sanitat francesa. No crec en un Déu que ens premia o castiga i que al dolor de la desgràcia afegeix la culpa d’haver-lo ofès

Barce onGO / SHOOTIG