Els nostres déus de la mútua

“Si dorms el necessari, menges sa, fas exercici regularment i no fumes... Et moriràs igual, idiota”. I és que ningú no pot, ni el doctor Díaz-Couchoud, que sol fer conya així amb mi, deslliurar-se del dolor que arribarà amb la nostra mort. Però podem trobar-li un sentit. La teòloga Muller-Colard, enfant terrible de l’exegesi contemporània, ho ha trobat al llibre de Job, mentre consolava els qui pateixen a l’hospital Pasteur. El patiment de Job és antic, però modern, perquè desafia des de la fe la confortable i falsa sensació de seguretat de l’higienisme en voga: si fas bondat, viuràs per sempre. Així inventem déus que ens donin seguretat, perquè no suportem que viure sigui morir un dia, i encara creiem, com els antics, en contractar amb ells, com amb una mútua, una assegurança contra el patiment. És insuportable que quan pateixes algú et digui “n’hi ha prou que acceptis el dolor”, perquè no és acceptable. Ni suporto que a la desgràcia s’afegeixi la de sentir-te culpable.

I abraçar el dolor per donar-li sentit?

Determinada religió està incòmoda davant el dolor sense sentit de la natura, perquè davant el de la violència humana pot respondre “l’home és dolent: sempre ho vam dir”.

I davant el patiment sense culpable?

A aquesta religió li costa d’integrar aquest dolor sense sentit a la promoció del Déu que utilitzen per fer-nos por si ens desviem del camí recte, que és el que ells marquen.

Hi ha religió que sí que li doni sentit?

És la del Déu que veig aparèixer al final del llibre de Job; un Déu que ens crida per motivar-nos cap al valor de ser.

Com és?

És de la valentia, d’una font de valor al passi el que passi. I proposo que l’oració no sigui un mer comerç entre el Déu que ens protegeix i els seus protegits, sinó una font de valor per aprofundir en la fe.

Què demana vostè a Déu?

No demanar-li privilegis en relació amb la fortuna. Per a mi Déu és el del llibre de Job, que ningú no pot desmentir, perquè és el creador el que dona impuls vital que ens fa pares sense voler saber què passarà als nostres fills.

Sense resar perquè creixin sans?

No crec en el control de Déu sobre la història. En canvi, crec en Déu com el poder de l’ésser que ens ha transmès als éssers vius i en la nostra responsabilitat de lluitar per mantenir aquest poder.

Així doncs, hi ha lloc per a Déu avui?

Ho veig al llibre de Job, tan antic i tan confrontat a la idea de seguretat, que ens construïm amb déus com la medicina totpoderosa, que construïm per donar-nos sensació de seguretat quan només som petits porucs temorosos per la nostra supervivència.