‘Mediopelismo hispano’

L’expressió no és meva, sinó de Víctor Reina –vell amic, catedràtic que fou a Barcelona–, que la utilitzava per caracteritzar certes persones, fets o situacions, atribuint-los uns trets de mediocritat, grolleria, absència de fibra i tarannà descordat, que es donaven, al seu parer, en molts integrants de les elits espanyoles de la seva època, així com en diversos episodis protagonitzats pels seus integrants. Si em decideixo a fer-la servir avui, aplicant-la al lamentable fet que hem presenciat, amb la flatulenta renovació de quatre magistrats del Tribunal Constitucional, és perquè constitueix un exemple de mediopelismo hispano, en què no se sap què repugna més: si la conjura de Sánchez i Casado concertada pels seus dependents, el dontancredismo estòlid i covard dels parlamentaris que han assentit bovinament a la veu del seu amo, o el bon fetge d’immarcescible calibre d’aquells elegits que han suportat, impasible el ademán, un ampli rebuig social. Ara bé, no és estrany. És un acte més de la comèdia bufa –ni tragèdia, ni drama–, en què s’ha convertit la política espanyola. I és per tot plegat, per la força embrutidora del costum, per l’extremositat de l’esdevingut, pel seu absolut desvergonyiment i per l’absència d’esperança, pel que sorgeix una pregunta: com és possible que el sistema aguanti sense trencar-se? Perquè aguantar, encara aguanta. Què és el que sosté Espanya com a realitat històrica i entitat política? L’Estat o la nació?

Molts han escrit sobre el tema, entre ells Ortega, Álvarez Junco i Santos Juliá, però no vull reiterar el que ja és conegut. Prefereixo donar-los la meva versió, segons la qual l’Estat modern sempre ha estat extremadament feble a Espanya. Ho fou al constituir-se, al segle XIX. Perquè, quin Estat és aquest que no aconsegueix la unitat de caixa ni la unitat del dret civil? A Espanya hi ha cinc caixes: quan vaig ingressar a notaries, el 1971, per Valdegovía, vaig autoritzar les escriptures sobre un paper timbrat de la Diputació Foral d’Àlaba; i quan em vaig traslladar a Tudela, ho vaig fer sobre un paper de la Diputació Foral de Navarra; la primera escriptura que vaig estendre sobre paper de l’Estat va ser a Barcelona, el 1977. D’això en resulta que, a Espanya, no hi ha unitat ni de paper timbrat. I, pel que fa al dret civil, França –amb Napoleó, el 1804– i Alemanya –el 1898–, malgrat les diferències jurídiques existents als seus territoris, van implantar un Codi Civil únic; mentre que, a Espanya, el

L’Estat espanyol és extremadament feble tant en política interior com en política exterior

Codi Civil comú coexisteix amb els drets civils d’Aragó, les Balears, Catalunya, Galícia, Navarra i el País Basc. Res a objectar. I no dic que sigui bo ni dolent, només insisteixo que aquests fets demostren que l’Estat espanyol va néixer feble. I hi afegeixo que no admeto que l’existència de dues dictadures durant el segle XX sigui prova de fortalesa de l’Estat, sinó, al contrari, de la seva debilitat, per tal com va necessitar l’ortopèdia del poder militar per subsistir.

Actualment, l’Estat espanyol continua sent extremadament feble tant en política interior com en política exterior, tenint en compte que aquesta no és res més que la projecció forana de la realitat interna del país. Qui ho dubti pot confirmar-ho veient la debilitat amb què l’Estat, sigui quin sigui el partit al poder, defensa els interessos d’Espanya, per exemple, deixant perdre el control nacional d’empreses definides com a estratègiques, i assistint impàvid al qüestionament exterior dels seus jutges i tribunals.

Dit això, la conclusió és òbvia. Si, malgrat tot, encara es pot dipositar esperança en la continuïtat d’Espanya, no és per la força del seu Estat, cada dia que passa més debilitat per una classe dirigent que no atén l’interès general i tot ho fa en funció de les seves conveniències personals i partidàries. Espanya encara té alè per la vigència de la nació espanyola, és a dir, per l’existència de molts milions d’espanyols que encara tenen cap a ella un profund sentit de pertinença. N’hi haurà prou? No ho sé. Però sí que tinc clar que la reacció ha de venir de la nació per regenerar l’Estat. Tant de bo. ●