La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Miri aquestes mans”
Aida Torres es passa el dia enfilada al mur: “Si veig una paret, la vull escalar”, diu la campiona d’Espanya
Era a setmanes a peu del poblat més pròxim Sílvia Vidal
–Sisplau, miri’m les mans –em diu Aida Torres (18).
Les obre i les tanca, me les ofereix i em mostra les durícies als palmells. –No són mans de nena, oi? Sí que ho són. Són mans de nena forta. La pell és rugosa. Hi ha ferides als dits. Les ungles tenen les vores blanquinoses. Són mans extraordinàries, mans d’escaladora que s’aferra a sortints, mans que s’oposen a la gravetat.
–Quan era petita... –em diu Aida Torres.
–Què li passava quan era petita?
–Quan era petita les durícies se m’obrien, se’m feien ferides.
Em feien molt mal. I miri’m les cames, plenes de blaus!
–I els seus pares què li deien? –Què m’havien de dir...?
Xevi Torres, el pare, s’encongeix d’espatlles. Somriu i respon: –És una manera de viure. (...) La manera de viure: Aida Torres és a segon del grau superior de Desenvolupament d’Aplicacions Web i al vespre recorre Catalunya amb el seu pare, amb rumb cap a un rocòdrom on s’entrenarà, i els caps de setmana recorre el país sencer, amb rumb cap a algun campionat que pretén guanyar.
Tor9lló
18 anys Escalada Plata a l’Europ9u juv9nil 2021
Aspira a una plaça p9r als Jocs d9 París 2024
lI el guanya.
(És la sotscampiona d’Europa juvenil en la modalitat de bloc i la campiona d’Espanya absoluta.)
L’entrevista es fa al rocòdrom Flashh de Sant Cugat, espai acabat d’inaugurar, un dels escenaris que freqüenten Aida Torres i el seu pare, que també és el seu xofer, el seu encarregat del material i el seu finançador (a part de diversos patrocinadors, com Tenaya, que aporta peus de gat; Friction Labs, que produeix magnesi; Rock Empire, amb els arnesos i les cordes, o Walden).
–És una manera de viure, i ens ha enganxat a tots –diu el pare–. És un sacrifici gran per a tota la família, i ens passem les tardes a Gavà o aquí, o a Vic, Manlleu, Manresa, Vilanova i la Geltrú o Centelles. O a Madrid, Montpeller o Tolosa de Llenguadoc. I fem voltes a l’estiu buscant llocs per entrenar-nos. I dormim a l’autocaravana que ens vam comprar el 2019, ens n’anem a França, a Àustria o a Alemanya. –I surt car?
–Surt car. El meu sou (és especialista en informàtica i telecomunicacions) i el de la meva dona els destinem a això: viatges, gasolina, hotels i materials. I el seu germà, Aleix (17), ens acompanya també, i de vegades també escala. Però l’Aida és feliç. Torno cap a Aida Torres.
Li pregunto:
–És feliç escalant?
–Aquest sacrifici que faig com a esportista no m’importa. Que no surto a la nit ni passo el cap de setmana a la platja? Ho faig perquè vull, i entrenar-me m’omple molt més que qualsevol altra cosa.
–I els amics no la miren estrany?
–Al principi sí. Em deien: “Dormir, dinar, entrenar-te, estudiar; només fas això. No te’n canses?”.
–I què els contestava? –Donaria la vida per escalar. Si veig una paret, penso a pujar-la.
–Però què li dona tot això? –Mentre escalo se’m neteja la ment. M’evadeixo de tot, entro en mi i no escolto ni els que m’animen.
–I fins on pretén arribar? –Penso arribar fins als Jocs de París 2024. O fins a Los Angeles 2028. Sap qui és Alberto Ginés?
(Alberto Ginés, de Càceres, de 19 anys, acaba de proclamar-se campió olímpic de la prova combinada a Tòquio 2020.)
–Al nostre país podem fer grans coses.
“Que no surto a la nit ni passo el cap de setmana a la platja? Entrenar-me m’omple molt més”
Alberto Ginés ens ho ha demostrat –diu Aida Torres.
–Tenim el campió. Però tenim els mitjans?
–Home, no tenim les instal·lacions de francesos i austríacs. Necessitem un centre de tecnificació. I tampoc no tenim la magnífica escola eslovena, amb tots els ajuts que brinda als seus escaladors. Però ara tenim bons tècnics, com Ivan Terricabras, i cada vegada tenim més practicants.
Quan abandono la sala, em creuo amb desenes de criatures. Berenen i corren a les portes del local mentre esperen el torn per escalar.
Pacients, pares i mares els contemplen en silenci.