La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’ús polític de Hard Rock i els Jocs indigna la Costa Daurada i el Pirineu
Els alcaldes reivindiquen la potestat de decidir el rumb d’aquests projectes
Malgrat la distància física, social i climàtica, i de les òbvies diferències entre un macro complex de turisme i joc i uns Jocs d’hivern, quan s’aterra sobre el territori i s’amplia el zoom, hi ha paral·lelismes interessants; punts de trobada entre la discussió oberta, enmig de la negociació pels pressupostos, al voltant del projecte de Hard Rock a la Costa Daurada i l’aspiració del Pirineu d’organitzar uns Jocs l’any 2030.
El sector turístic, el teixit empresarial i la majoria d’actors polítics del litoral de Tarragona continuen defensant des de fa més d’una dècada la transcendència i bondats del projecte de Hard Rock (abans BCN World). Sobretot per a una regió que té el sector turístic com un dels seus principals motors.
“La importància d’aquest projecte a la nostra destinació és clau per a una projecció turística de futur, de primer ordre. Amb generació de molts llocs de treball i un impuls per a la Catalunya del sud”, destaca Berta Cabré, presidenta de la Federació Empresarial d’Hostaleria i Turisme de Tarragona (FEHT), l’entitat que més hotels, càmpings i negocis representa a tota la província.
Els partidaris observen atònits i indignats com el mega complex hoteler i comercial, que reserva 30.000 metres quadrats per a casinos i anuncia una inversió de 600 milions, s’ha convertit en moneda de canvi.
Costa d’entendre també a les comarques de muntanya que s’utilitzi com a arma política un projecte d’envergadura com uns Jocs d’hivern per aconseguir contraprestacions particulars que tenen poc o gens a veure amb el territori que acolliria aquestes olimpíades. Com barallar-se per si ha de sortir o no Saragossa en el nom de la candidatura, mentre que sembla que a ningú –al contrari– no li molesti que aparegui Barcelona.
Amb gairebé totes les mirades posades al Palau de la Generalitat i la CUP, el territori intenta fer sentir la seva veu. Pere Granados, alcalde de Salou, un dels grans defensors de Hard Rock, apel·la a l’autonomia municipal i recorda que la CUP “no té cap mena de representació” en el seu municipi.
Els habitants del Pirineu, bregats a sobreposar-se a les endèmiques mancances sofertes en tots els àmbits de la seva vida, tenen molts més problemes com per entretenir-se a seguir les batalletes polítiques. Unes batalletes que tampoc no fan, en el cas d’aquests Jocs d’hivern 2030, cap favor al discurs legítim de les comptades plataformes contràries que aquestes muntanyes siguin olímpiques.
La Cambra de Comerç de Reus, preocupada per les inversions que tornarien a passar de llarg en plena crisi per la pandèmia, ha criticat que “una vegada més les comarques del sud siguin moneda de canvi”.
No tothom veu de bon ull el desembarcament de Hard Rock a les comarques de Tarragona. La plataforma BCN World ha liderat en l’última dècada l’oposició social i la batalla judicial al costat del grup ecologista Gepec.
Amb un funcionament assembleari proper a la CUP, Aturem BCN World ha sabut treure profit dels titubejos i vaivens dels valedors del Hard Rock, el Govern i la multinacional americana que ha endarrerit dues vegades la polèmica compra dels terrenys (120 milions).
També hi ha un evident paral·lelisme entre Costa Daurada i el Pirineu en la dificultat perquè una part important de la població no miri amb indissimulat escepticisme la capacitat dels dos projectes de fer-se realitat.
El debat, a hores d’ara de la partida, no és tant olimpíades sí, olimpíades no, com aconseguir que els habitants del Pirineu –ells haurien de ser els únics protagonistes d’aquesta història– es creguin el projecte. Es convencin, després d’una dècada d’anuncis, desmentits, passos endavant i marxes enrere, que aquestes muntanyes són igual de bones que qualsevol altre enclavament alpí del món per acollir unes olimpíades.
Aquí és on va centrar, fa una setmana, el seu discurs Alejandro Blanco, president del Comitè Olímpic Espanyol (COE) en una multitudinària conferència impartida a Vielha. Més de cent alcaldes i autoritats locals d’Aragó i Catalunya van aplaudir amb indissimulada emoció les paraules d’Alejandro Blanco. I aquesta seria la prova que en l’àmbit polític local de muntanya –a excepció d’algunes comarques, que paradoxalment no tenen estacions alpines als seus territoris– es comencen a creure el discurs. I a pensar que el somni pot convertir-se en realitat.
Maria Vergés, síndica d’Aran, va ser l’amfitriona d’un acte que ha deixat bon sabor de boca. “Per primera vegada el territori treu pit amb aquest projecte i llança el missatge que ja estem molt cansats de paternalismes, que ens diguin des de fora el que hem de o podem fer. El problema de la sostenibilitat, aquí, també és humana”, afirmava Vergés en declaracions a La Vanguardia dijous.
Discurs que comparteix el també aranès Paco Boya, secretari general del Repte Demogràfic. Unes paraules que firmarien, amb total seguretat, la majoria d’habitants d’aquestes muntanyes, cansats que els marquin els camins que han de seguir.
El president del COE va deixar clar que, a hores d’ara de la partida, “són les olimpíades les que s’adapten al territori dels jocs i no a la inversa”. Així que cal pensar que unes olimpíades per a l’any 2030 amb l’actual model olímpic “tindrien molts més efectes positius, en infraestructures, serveis, equipaments... que negatius”, apunta Vergés. “Negar això –diu– és posar-se en contra d’aquestes muntanyes”.
I una altra inversió, en imatge i publicitat, de la que es parla menys. La marca Pirineu entraria per la porta gran a l’aparador mundial. El rendiment de transmissió digital d’unes olimpíades d’hivern és de 670 milions d’usuaris. Conegudes aquestes xifres és fàcil presumir el que pensa tot el sector turístic –motor econòmic principal als Pirineus– del projecte. ●
El sector turístic, el teixit empresarial i una majoria política de la Costa Daurada sí que creuen en el projecte
L’àmbit polític local, llevat de comptades excepcions, avui està més unit que mai amb els Jocs d’hivern
Malgrat que sí que hi ha oposició en les mateixes regions, guanya l’escepticisme pels anys de vaivens