El dret a la salut

El duríssim impacte de la covid en la societat espanyola s’ha posat de manifest en l’aspecte econòmic, social, laboral, de mobilitat, de relacions humanes... Però és obvi que l’afectació més gran ha estat sobre el sector sanitari, i en una doble direcció. D’una banda les víctimes i malalts per la pandèmia, que han obligat a un titànic esforç per focalitzar l’atenció mèdica en aquests pacients, i d’altra banda l’efecte col·lateral que hospitals i centres d’atenció primària no han pogut atendre centenars de milers de persones que necessitaven visitar-se, anar a un especialista, sotmetre’s a una prova diagnòstica o ser operades.

Les dades que manipula el Sistema Nacional de Salut indiquen, tot i això, que poc a poc la sanitat pública va recuperant el pols, però aquelles mateixes xifres mostren que almenys 661.162 persones estan en llista d’espera a Espanya per poder ser operades, la qual cosa es tradueix en demores de més de sis mesos –alguns més en molts casos– per al 19% d’aquests pacients.

La situació varia en funció de les comunitats autònomes, sent Aragó (166 dies), Castella-la Manxa (159) i Catalunya (152) les que arrosseguen més temps d’espera per entrar al quiròfan. Tampoc no és homogènia la situació si s’analitza per especialitats, entre les quals cirurgia plàstica, amb 286 dies, i cirurgia pediàtrica són les que tenen un temps de demora més alt. A Catalunya, la mitjana de dies que cal esperar per a una intervenció és de 121 i els principals perjudicats són els pacients que tenen patologies benignes com cataractes, hèrnies, hipertròfies prostàtiques o pròtesi.

Darrere d’aquests números i d’aquestes estadístiques no hem d’oblidar que hi ha persones amb la seva malaltia concreta, angoixades per com aquesta demora continua impactant en la seva salut i en el deteriorament de la seva qualitat de vida al no poder ser ateses quan ho necessiten. És tan cert dir que la sanitat pública espanyola pot considerar-se una de les més completes del món i que, com ha succeït en tot el planeta, s’ha vist tensada fins a extrems impensables per culpa de la pandèmia, com ho és que no s’ha d’oblidar mai que el centre del sistema sanitari ha de ser el ciutadà malalt.

Les llistes d’espera ja eren una patologia afegida abans de l’arribada del virus i la covid hauria de servir-nos d’ensenyament per abordar sense demora els canvis necessaris, entre els quals figuren indubtablement un increment del personal mèdic i d’infermeria i augmentar substancialment el pressupost de la sanitat pública.

La pandèmia ha provocat un bloqueig general de la sanitat, que s’ha traduït en un col·lapse de l’atenció primària, dedicada molts mesos pràcticament només a combatre la pandèmia i que poc a poc se’n va recuperant, encara que continua tenint moltes limitacions. Les llistes d’espera, siguin quirúrgiques, consultes o proves han provocat retards en els diagnòstics i en el tractament de patologies que poden agreujar malalties. Per no parlar de malalties cardíaques i càncers no diagnosticats al no poder ser detectats pel metge. La paciència i la resignació del pacient de la sanitat pública segurament no hauran evitat que, qui pugui permetre’s pagar-se-la, hagi contractat una assegurança mèdica privada en alguna mútua per poder així ser atès abans.

A les pàgines de Societat, diversos lectors relaten avui el seu particular calvari i les seves malalties físiques i psicològiques, agreujades pels retards, les cancel·lacions i la repetició de proves que ja s’havien fet, mentre continuen esperant en una llista d’espera i veuen com el seu dret a la salut, reconegut a l’article 43 de la Constitució, es converteix en paper mullat. ●

Més de 660.000 pacients de la sanitat pública estan en llista d’espera per operar-se