Sobre la bretxa generacional

El món és dels joves. Perdó per escriure una obvietat tan gran. No hi ha dubte que és així i que en aquest món de joves sembla que cada vegada hi ha menys espai per als que ja no ho som. Un aspecte que constitueix, a la meva manera de veure, una característica fonamental del segle XXI als països del primer món. Als del segon i el tercer, més conservadors amb les seves tradicions i més respectuosos amb la gent gran, la ruptura generacional no és tan greu com al nostre. Els avis encara conten contes als seus nets, els mateixos que a ells els van contar els seus, variant-los potser només una mica, mentre que aquí, als nets, nascuts ja digitals, els interessen les imatges de les tauletes, les imatges dels contes de Disney, més que no les paraules dels avis.

La pandèmia va acréixer la ruptura generacional de manera tràgica perquè entre la vida d’un jove i la d’un vell, especialment durant els primers mesos, es va optar per la del jove, com manen els protocols de guerra. En alguns hospitals, metges i infermeres no van tenir més remei que aplicar-los, amb el consegüent pànic dels ancians. Un pànic no tant a la mort, sinó a la mena de mort a la qual se’ls condemnava, molt sovint abandonats i sols, perquè calia concentrar tots els esforços per salvar els joves. Encara que els vells eren capaços d’acceptar-ho, com a llei de vida, no deixava de resultar traumàtic. No està clar que l’instint de conservació disminueixi a mesura que complim anys.

Molts ancians durant la covid s’han sentit i es continuen sentint ara mateix exclosos. La conducta de molts joves amb la seva presumpta insolidaritat cap als grans, manifestada en els botellots de les nostres ciutats, que els telenotícies no han deixat de difondre, no ha fet sinó aprofundir la bretxa oberta entre els uns i els altres.

Bastants anys abans de la pandèmia, alguns ja alertaven sobre la despesa que suposaven els ancians per a les economies dels països rics. El 2012 el Fons Monetari Internacional va advertir que l’estabilitat financera global havia de tenir en compte el perill que implicava el fet que la població fos cada vegada més longeva i el 2013 el ministre de Finances japonès Taro Aso es va fer famós per demanar als japonesos vells que s’afanyessin a morir-se, per no arruïnar l’Estat. En aquest sentit, la pandèmia ha vingut a donar-li la raó. La covid s’ha emportat molts vells, un alleujament gran també, per descomptat, per a les nostres economies occidentals.

Els que governen les societats capitalistes avançades, i no em refereixo tant als poders polítics com als econòmics, molt especialment els poders tecnològics, més concretament els que formen part de l’imperi de Silicon Valley, saben que els vells sobren perquè les seves destreses en la matèria de les noves tecnologies són molt minses i per això els han deixat de banda. Els joves, per contra, que fan anar les xarxes, són actius a Facebook i Instagram, piulen sense descans, envien i reben watsaps sense parar, segueixen els seus influencers i es passen el dia pendents dels seus mòbils i tauletes, són, sense cap dubte, els escollits per les tecnològiques per encaminar les seves vides cap a uns interessos determinats i treure’n un bon profit econòmic. Ser hàbils en tots aquests usos ha empoderat els joves, sí, però, alhora, sense que ho notin, els ha fet infinitament vulnerables a les imposicions de l’imperi digital i ha incrementat de manera irreversible, al meu entendre, la ruptura generacional. ●

Els vells sobren perquè les seves destreses en noves tecnologies són molt minses