La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cervantes i Barcelona
Dimecres, el col∙lega Jesús Sancho escrivia en aquest diari: “Nova derrota de Don Quixot a Barcelona. L’enginyós hidalgo de la Manxa va perdre el duel a la Barceloneta contra el cavaller de la Blanca Lluna. Aquesta setmana, el cèlebre personatge de Miguel de Cervantes va rebre un altre revés a la ciutat després que la comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l’Ajuntament descartés instal∙lar un monument en honor seu i del seu fidel escuder Sancho Panza a la platja on va resultar vençut.
La proposta del monument va partir del regidor de Cs Paco Sierra i va ser rebutjada per BComú, PSC i ERC, mentre que JxCat es va abstenir i el PP, Barcelona pel Canvi i la regidora no adscrita Marilén Barceló van votar a favor.
Sobre els arguments que esgrimeix el regidor de Cs per convèncer de com n’era d’encertada la seva petició, el col∙lega Jesús Sancho afirma que Paco Sierra, després de lamentar que Barcelona encara no hagi retut “l’homenatge que es mereix” a un dels escriptors més coneguts de la literatura universal, va defensar que una estàtua serviria per “atreure un turisme de qualitat” i, després de la negativa, es va oferir a regalar a la ciutat una escultura sempre que s’ubiqués a la Barceloneta. Francament, no acabo d’entendre per què una estàtua de Don Quixot i Sancho Panza poden “atreure el turisme de qualitat”. En un carrer d’Alcalá de Henares hi ha un banc on hi ha asseguts els dos personatges i, que jo sàpiga, els turistes que s’hi asseuen per fer-se una foto amb ells són turistes d’allò més normal, com els que fan cua davant la Sagrada Família. Pel que fa a l’escultura que pensava regalar el regidor Paco Sierra, qui en seria l’autor? Un autor capaç d’“atreure un turisme de qualitat”? La petició del regidor de Cs no va convèncer el govern municipal.
El tinent d’alcalde de Cultura, Educació i Ciència, Jordi Martí, va assegurar que una manera millor d’homenatjar Cervantes era fomentar la lectura dels seus llibres en lloc d’instal∙lar una escultura. Doncs, què vol que li digui senyor Martí, no veig perquè al mateix temps que fomentem la lectura de les seves obres no podem homenatjar Cervantes amb un monument a la Barceloneta. Estigui segur, senyor Martí, que moltes ciutats estarien encantades de poder figurar com la
Moltes ciutats estarien encantades de poder figurar com la nostra a les pàgines d’‘El Quixot’
nostra a les pàgines d’El Quixot i trobarien normal agrair-l’hi amb un monument, a més de fomentar la seva lectura.
Qui sí que es va mostrar partidari del monument va ser el regidor del PP, el senyor Óscar Ramírez, que va aprofitar per criticar que la figura de l’escriptor “no ha generat mai entusiasme” en els diferents governs municipals i ho va atribuir a “motius polítics o ideològics”. “Generar entusiasme”? Doncs, la veritat, jo no he vist, al llarg de vuitanta anys, cap govern municipal que demostrés “entusiasme” per Cervantes. Respecte sí, i fins i tot diria estima per l’escriptor. Ara bé, em sembla del tot normal que el regidor del PP tregui el tema d’una falta d’“entusiasme” municipal davant la figura de Cervantes per motius polítics o ideològics. Dit d’una altra manera, per ser un escriptor espanyol, de llengua espanyola, no català, no dels nostres, etcètera, etcètera. Vaja, la història de sempre, la cançó de l’enfadós. Doncs no, aquí es respecta Cervantes, se l’estima i se’l llegeix sense que necessàriament desperti “entusiasme”. Tampoc no en desperta Verdaguer (que sí que té monument).
Entre les reaccions dels regidors davant la conveniència o no d’aixecar un monument a Cervantes, a El Quixot, l’opinió més encertada seria la del regidor de JxCat, l’incombustible Ferran Mascarell. Segons el regidor, la millor manera de determinar la col∙locació o no d’una estàtua és a través de la comissió d’escultures i no a un ple municipal. Dit altrament, és preferible evitar de fer del possible monument una qüestió política, partidista. Mascarell es va abstenir de votar, cosa que més d’un devia pensar que era una manera de fugir d’estudi. A mi em va recordar aquell Mascarell que, amb referència als premis nacionals de Catalunya i a la conveniència o no que deixessin de banda els escriptors en llengua castellana, va dir que “no és la societat catalana la que té, ara com ara, l’encàrrec de valorar la importància d’aquests autors, sinó que ho fa bàsicament l’Estat espanyol” (2012). I poc després visitava Juan Marsé per oferir-li un homenatge oficial –és a dir del govern de CiU– amb motiu dels seus vuitanta anys. Marsé li va dir que no. El pare del Pijoaparte sempre va vigilar molt que no el confonguessin “amb cap altre Paco Candel, el xarnego domesticat i agraït, el predilecte de Jordi Pujol”.