La Vanguardia (Català-1ª edició)
La creació de contingut centra la cinquena edició del Creative Fest
Entre els participants, Oriol Villar, Conrad Roset, Javier Mariscal o Marta Cerdà
La creativitat com a procés aplicable a totes les esferes, i en especial, a la creació de contingut. Amb el lema “in content we trust” (confiem en el contingut) ahir es va celebrar el Creative Fest a l’Antiga Fàbrica Damm.
Si altres anys es va poder celebrar en una festa amb tallers, actuacions musicals o furgoteques, la covid ha portat a una celebració concentrada en ponències de creatius de diverses disciplines.
Va ser una sessió llarga, d’onze del matí a gairebé les deu de la nit, amb intervencions en què s’intercalaven les xerrades d’alguns participants i les entrevistes que els feia Bibiana Ballbè –fundadora de The Creative, la casa mare del festival, d’on pengen agència, productora i projectes diversos–.
Així doncs, a primera hora Ballbè va presentar el creatiu Oriol Villar com “la bèstia, un generador insaciable d’idees”, i li va recordar unes paraules seves: “Les idees no són de ningú, són allà, cal identificar-les i executarles”, i a això Villar hi va afegir que es tracta de filtrar aquestes “ideetes i aplicar-los el nostre punt de vista”, alhora que es confessava afectat per la síndrome de l’impostor mentre reivindicava “la ignorància com un element brutal”, ja que és la clau de la “gosadia, que et permet plantejar coses amb més inconsciència i risc”.
Després la directora de continguts de The Creative, Pat Martínez del Hoyo, va provar d’explicar com avui “les marques proporcionen entreteniment i informació” i no només parlen dels seus productes.
Conrad Roset va parlar de la seva trajectòria, com quan es va professionalitzar com a artista es va introduir als videojocs i en va acabar creant un, Gris, i s’ha acabat convertint en professió, així que l’art torna a ser un hobby. Per a artista, Yago Hortal, que va definir el seu treball “al límit de la pintura, més relacionat amb el minimalisme que amb l’expressionisme”. Guillermo Santomà va intentar mostrar d’on surten els seus projectes, i que “la millor tècnica és trobar la solució més fàcil i econòmica a un problema”.
A la tarda, Javier Mariscal va assegurar, entre moltes altres coses, que “avui és el millor dia de la història de la humanitat”. Mariscal va dir que “els Putos Modernos són molt tradicionals i bones persones, amb molta ironia i molta força”, i ells ho van demostrar parlant dels seus productes, com el llibre Hazte rico, vende humo, o com van fer una campanya de black friday en què en lloc d’abaixar preus, els van apujar, obertament, i van vendre més que mai.
També van passar per l’escenari les tipografies de Marta Cerdà o de Borja Martínez –Lo Siento Studio–, els vídeos de Codea Studio o les il∙lustracions de Cristina Daura –“de signe bessons i intensa”, es va definir–.
L’influencer Luc Loren va fer una xerrada en què, entre altres coses, va reconèixer que “tenir seguidors no ho és tot a la vida” i va llançar un missatge de calma als creadors de contingut que no arriben a un èxit immediat i absolut. “Els somnis es treballen i es matinen amb molta constància”, va insistir, abans de donar alguns consells sobre els formats que li han brindat més èxit. Per acabar, Coco Dável va mostrar alguns dels seus jocs més inspiradors, ja fos Lego o el Qui és qui, o artistes preferides com Yayoi Kusama.
Un festival de la creativitat, que dispara a tort i a dret. ●
Javier Mariscal va assegurar que “avui és el millor dia de la història de la humanitat”
1939, amb el suport immediat de Javier Godó, l’editor que començava i amb qui es va compenetrar sempre en la tasca de rejovenir sense estridències molts aspectes del diari. I de no quedar, doncs , en fora de joc.
La llista de col∙laboradors sota la direcció de Sáenz Guerrero era digna dels millors diaris d’Europa. Vet aquí alguns exemples: Montanelli, Aron, Delibes, Porcel, el “reforçat” Estapé, Jiménez de Parga, Tàpies, Trías Fargas, Joan Fuster, Maritain, Umbral, Terenci, Senillosa, Perich i el seu gat, Máximo, Jorge Edwards, Areilza. Paniker, Luján....
Només quan va deixar el comandament, Don Horacio –per molt que ho demanés, sempre em sortia aquest tractament– va publicar articles, de prosa fluïda, ritme àgil i un punt irònic, molt anglosaxó –el va marcar haver conegut els EUA als anys cinquanta– o potser gallec perquè si La Rioja és terra de vins i directors, Galícia ho és de coñones savis. Vaig tenir la fortuna, immensa, de trepitjar el seu despatx de Pelai 28, pels volts del 1980. Citava les visites menors a partir de mitjanit, quan després de sopar tornava per revisar totes i cadascuna de les pàgines que minuts després havien d’entrar a la impremta, ubicada al soterrani. Tenia a la vista i a la seva taula, amb un llum articulat per tota il∙luminació, un petit cartell que advertia, en anglès, “Puc semblar interessat però només estic sent educat”.
Un cafè, una ploma i un cigarret ros –vici que va abandonar– mentre esmenava errors, bandejava algun adjectiu –sens dubte, estrident– o millorava títols confusos. Així firmava la seva obra: un diari obert al món, polit en el to i exigent en les formes.
Gràcies, Horacio, se’t recorda a La Vanguardiac
Gran ploma, no va publicar cap article mentre va ser director, però revisava totes les pàgines
L’halo, un punt fascinant de les veus/músiques mallorquines, torna a no ser un tòpic. Cançons d’invitació al viatge, màgic, en una veu i una instrumentista de 17 anys que sona assentada en un edifici fet a mida per Ferran Palau. Una absoluta garantia.