Qualitat integral

Wozze k, de Alban Ber

lo da a Théâtre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc 19-XI-2021

Hi ha poques ocasions com en aquest Wozzeck de gaudir d’un espectacle integral, en el sentit de la unitat i consistència de les propostes interpretatives de l’obra original; una cosa difícil en l’actualitat atesa la particular actitud de les fames escèniques que acaben superposant un discurs simbòlic paral∙lel, quan no contradictori a l’original. Interpretar és subratllar els valors originals exposats per l’autor, revestir-los de vida, i no afegir coautoria. En aquest cas, doncs, vam celebrar a la petita i acollidora sala del Capitole un magnífic grup de professionals amb excel∙lent direcció musical i una orquestra –jo cada vegada la veig molt jove– que des del fossat va saber entendre i dir les complexitats del llenguatge musical d’Alban Berg.

El vienès Berg va mantenir les pautes del romanticisme en la música escènica –per a mostra, el solo orquestral del final–, però parlant amb el seu llenguatge. Encertadíssims els caràcters musicals dels seus personals, amb una música que ajuda el gest pantomímic –aquí ben subratllat en general i en particular per les magnífiques actuacions a més de vocals– del baix Stéphane Degout (Wozzeck) i el tambor major Nikolai Shukoff. Admirable la compenetració dels moviments escènics i actorals amb els discursos, en un marc escenogràfic inquietant i notable, amb pocs elements mecànics, visible la màgia, que apareix amb característiques pantomímiques ben articulades gairebé d’il∙lustració de contes de nens, amb una dosi de color molt marcada. I gairebé amb l’aparell teatral –si no del barroc– d’aquells temps de modernització del teatre (1914: Max Reinhardt, Ballets Russos....) en els quals el compositor va conèixer en escena l’obra de Büchner escrita a la primera meitat del segle anterior.

El decorat inicial de l’obra, escena de base, que marca el conjunt sorprèn pels seus plànols inquietants d’inestabilitat, sempre presidits per una creu, una presència religiosa que s’incrementa i entra definitivament en el discurs de l’acte final. I en l’escena els personatges mostren les seves característiques vitals amb desimboltura. La bella María, fantàstica Sophie Koch, que balla entre la frivolitat necessària per a la sobrevida i la tendresa que commou quan abraça el seu petit fill, personatge perenne que dona vida des de la seva mirada i perspectiva a totes les escenes. Ben subratllat el masclisme terrible d’aquesta espècie humana, que travessa èpoques i cultures i no cessa. A subratllar, finalment, la sensibilitat amb què es tracta de forma integral cada personatge, que renova la vida d’aquesta obra estrenada per Eric Kleiber el 1925, una personalitat, que va viure després l’exili per la presència nazi. ●