La Vanguardia (Català-1ª edició)
Xavi contra el temps
Superada la presentació psicodèlica de Dani Alves, estri de caràcter recreatiu destinat a distreure’ns durant la llarguíssima aturada, va arribar el derbi per tornar la pilota al seu lloc, al futbol terrenal, al de tota la vida, al que menysprea l’artifici i posa nota en cada partit. Xavi Hernández, que ha arribat a la banqueta del Camp Nou amb l’aurèola dels elegits, va ser sotmès al primer examen perquè el seu halo no l’allibera d’aquell tipus de misèries, i ho va resoldre com va poder, sense gairebé entrenaments per a grans transformacions, i aconseguint una victòria més necessària que merescuda. A l’altre costat l’Espanyol, que va començar poruc i va acabar bombardejant Ter Stegen, disposarà d’una coartada de durada setmanal per discutir el desenllaç del partit: un penal que es va veure millor a la televisió que al camp, ergo una pena màxima controvertida.
Segmentat el partit més que mai en dues parts, la imatge de la primera va ser bona per al Barça, amb tocs lírics que anticipen i asseguren una millora futura, caldrà veure quant temps requerirà. El Barça va començar domesticant el partit a través de senyals molt propis de l’escola blaugrana més reconeixible, detalls inevitablement sobredimensionats com succeeix en les nits d’estrena que tothom vol que funcionin perquè el director i els actors són joves i cauen tots molt bé: defensa avançada, molta combinació curta, els extrems deliberadament oberts i els interiors trencant línies amb desmarcatges continus.
La imatge global, molt cuidada estilísticament, transmetia voluntat regeneradora, però el discórrer dels minuts la va anar torçant fins a decantar-la al final cap a un partit caòtic i més proper a la lletjor d’una rivalitat gairebé centenària. La sensació final va ser que el Barça, amb una aroma a Masia molt intensa, va manejar la pilota millor que el seu rival, però que a l’hora de definir va necessitar un penal perquè gairebé no té gol.
Raúl de Tomás, a l’altre costat, va destil·lar elegància en cada moviment. Les seves rematades van ensopegar fins a dues vegades amb la fusta, però va tenir més perill ell sol (massa sol, una illa en la primera part) que tot el front atacant blaugrana.
El més cruyffista de la nit va ser sens dubte veure Abdessamad Ezzalzouli, àlies Abde, transmutat en una espècie de reencarnació d’Onésimo, un extrem regatejador que jugava capcot però que s’escorria dels seus marcadors amb una facilitat sorprenent. La cursa d’Onésimo va acabar a mig camí, difuminada. Abde haurà d’aprofitar les estones que li doni Xavi fins que tornin Dembélé i Ansu Fati. Té bona pinta l’extrem, de 19 anys. (Un apunt: estem normalitzant la titularitat de jugadors adolescents en el Barça. És una deliciosa anomalia. Gavi, ahir a la nit immens, i Ilias Akhomach, tenen 17 anys, és a dir estan en edat de fer segon de Batxillerat).
En realitat, la notícia del dia no va ser a Barcelona sinó a 600 quilòmetres. El Reial Madrid va fer la seva assemblea de socis i Florentino Pérez ho va aprovar tot a la nord-coreana, sense oposició com és habitual.
La notícia no va ser aquesta, que també, sinó que el president va criticar Movistar perquè els seus comentaristes no remen prou a favor del seu equip. Va advertir Florentino que trucarà als responsables. Va descobrir, en públic, el seu autèntic rostre.
El Barça va començar líric i va acabar com va poder; l’Espanyol té coartada en un penal controvertit