La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tornen les protestes socials
La pandèmia va avortar les millores salarials i laborals que hi hauria hagut d’haver amb la recuperació després de la Gran Recessió. Ara es tornen a posar sobre la taula en unes condicions complicades. Tot atia la protesta social.
Ala coixa recuperació econòmica espanyola se li acumulen els dubtes. I un dels principals és la d’inquietud social. Quan les economies es recuperen de les crisis, gairebé de seguida s’activen les fases de la protesta i la reclamació social. La caiguda de l’economia les desanima: la por de la pèrdua de l’ocupació glaça les ànimes. Però quan l’ambient és optimista, els negocis milloren i les empreses ofereixen beneficis creixents, la part més feble intenta recuperar el que ha perdut. Reclamacions d’augments salarials, millores de les condicions laborals i reconeixement de nous drets s’incorporen a les agendes de les discussions entre els agents socials i d’aquests agents amb els governs.
Amb més motiu en el cas espanyol. Recordem que la sortida de la Gran Recessió es va processar a través d’un dràstic programa de rebaixes de costos salarials, augment de l’atur i deteriorament general de les condicions del mercat laboral, a més d’un deteriorament d’àmbits importants de la despesa pública a les xarxes d’atenció social, en especial en el sanitari, com es va posar de manifest durant la pandèmia i gairebé encara més, ara, en la fase de teòrica superació de l’episodi. Van ser anys llargs de dificultats. Van començar, fa més d’una dècada, en la fase final del Govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero i a Catalunya del seu company José Montilla. I es van agreujar amb el Govern popular de Mariano Rajoy i d’Artur Mas.
I precisament, quan la recuperació, després d’aquella fase depressiva, es començava a accelerar –en part gens menyspreable amb l’ajuda de les injeccions monetàries del Banc Central Europeu– i es començaven a compensar els excessos, es recuperava part del poder adquisitiu i els llocs de treball perduts, va arribar la pandèmia.
El gir aplicat a la política econòmica, respecte a la crisi anterior, va evitar que la pandèmia sanitària esdevingués una hecatombe social. Es va congelar l’economia, es van suspendre les anomenades lleis del mercat, es va evitar que es desboqués l’atur i que quedés desatès. Es va reforçar el finançament dels sistemes sanitaris, molt afectats després de les retallades del passat, i la societat va afrontar el repte amb molta cohesió i solidaritat.
Però això no va significar que els problemes pendents de resolució desapareguessin miraculosament. Continuaven presents, latents, esperant el moment per saltar una altra vegada a la taula dels debats socials.
I aquell moment va semblar que arribava al final d’aquest últim estiu. Les mascaretes van començar a desaparèixer dels carrers; les limitacions en la vida social, les reunions i el lleure, com també en l’activitat laboral, es van anar relaxant, fins a gairebé anul∙lar-se del tot.
En l’àmbit de la negociació laboral, els canvis de la reforma laboral del PP van començar a ser tema principal, juntament amb les pensions. I tot i que amb menys soroll, també el poder adquisitiu dels salaris. Tot semblava disposat per a una de llarga, encara que tranquil∙la, negociació. El mateix es va prometre per a la sanitat.
I llavors, inopinadament, va arribar el col∙lapse comercial, el trencament de les cadenes globals de producció i subministrament, la pujada dels nolis, l’encariment de l’energia. I les pujades de preus. La inflació com feia dècades no es coneixia en unes economies acostumades a créixer poc i deprimir preus i salaris. Un bon problema per al Govern de Pedro Sánchez.
Christine Lagarde, la presidenta del BCE, assegura que aquest fenomen és temporal i s’acabarà diluint; tornarà a unes taxes molt més baixes, per sota fins i tot de l’objectiu desitjat per l’autoritat monetària, a l’entorn d’un 2% a mitjà termini.
Però, mentre que caldrà esperar bastants mesos per comprovar si aquesta previsió es fa realitat, els preus continuen escalant. Un 5,4% de moment a Espanya. Amb especial afectació en productes especialment essencials per a la vida i l’activitat econòmica, com ara l’energia i un derivat seu, el transport.
El consell del BCE és, per exemple, que els convenis tinguin com a referència precisament la inflació sense comptar energia i alimentació –el que els tècnics en diuen subjacent– a l’hora de revisar els augments salarials.
Un criteri amb què de segur que coincidiran els representants patronals, com en el cas del president de la CEOE, Antonio Garamendi, però que tindran molt més difícil d’aplicar els seus afiliats sobre el terreny, als convenis sectorials o territorials. És molt difícil demanar contenció a uns salaris ja molt baixos, fins al punt que abans de l’actual crisi mundial de subministraments, la mateixa Lagarde que ara demana prudència, encoratjava pujades més grans.
Una bona mostra d’això és l’actual negociació del conveni del metall de la província de Cadis, una de les més deprimides del país i que afecta 20.000 treballadors. La patronal ofereix un 0,5% de pujada enfront d’un 2% que reclamen els sindicats i està en marxa una vaga general. Les dues parts ja han perdut més diners, en forma de salaris no cobrats i producció cessant, del que guanyaran sigui quin sigui el contingut del nou conveni. Però hi ha alguna cosa més que el tema simplement salarial en aquesta topada, vinculada a aquest ajust de forces i recuperació del que s’ha perdut.
Així doncs, si a la pressió derivada del desig d’actualitzar la condicions laborals després de dues crisis econòmiques successives, s’hi afegeix la nova pressió de la inflació sobrevinguda, es comencen a conjurar elements molt rellevants per activar la protesta social. En les properes setmanes hi haurà una allau de conflictes de característiques semblants, en alguns casos afavorits per les mateixes patronals, com en el sector del transport, amb el teló de fons d’una recuperació econòmica més feble del que està previst i a la qual encara poden arribar més envestides exteriors. Tal com ja s’ha dit, hi haurà conflicte laboral i social a l’horitzó.
La inflació per sobre d’un 5% complica la contenció salarial que ara demana el BCE
La vaga del metall de Cadis és un indicador del que pot passar en altres sectors i en la sanitat
■ El xef Ferran Adrià ha obert una nova etapa, en què explora i comparteix mètodes d’innovació per a qualsevol tipus d’organització prenent com a referència el que va aconseguir al seu reconegut restaurant El Bulli.