El retorn dels mentors

Els mentors estan de moda. Els textos de gestió empresarial on s’ofereixen els tòpics que governen les ments dels qui governen el món no paren de subratllar-ne la importància. Proliferen els cursos i webinars on es parla dels avantatges estratègics del desenvolupament de programes de mentoring a les empreses. Els periodistes i els historiadors els recuperen com a clau hermenèutica dels seus relats sobre la perpetuació, la circulació i la decadència de les elits. I les plataformes espremen industrialment l’entranyable relació arquetípica entre mentors i protegés en sèries d’èxit com Endeavour, que nodreixen, d’acord amb l’esperit del temps, la imaginació narrativa dels espectadors.

La bibliografia recent sobre el mentoratge sol repetir que Sòcrates va assumir el paper de mentor de Plató, que, després, va assumir el paper de mentor d’Aristòtil, que, al seu torn, va assumir el mateix paper amb Alexandre el Gran. Però aquesta suposada cadena àuria, que confon figures diverses de les relacions interpersonals i la transmissió del coneixement per alimentar la fantasia que la saviesa així transmesa permet conquerir tota mena d’imperis, és cuina per a emprenedors llaminers esculpida amb xocolata. I oblida que Sòcrates també havia format Críties, el líder dels Trenta Tirans, i el demagog Alcibíades, l’instigador de la desastrosa expedició a Sicília, que van ser els principals responsables de la ruïna d’Atenes. El demos de la seva ciutat no va passar per alt aquests detalls i, tot i que s’arrodonís l’acusació amb algun altre delicte, va ser sobretot per aquests mentoratges que el va condemnar a mort. No és per atzar que les reflexions sobre el que es pot i el que no es pot ensenyar i sobre l’educació dels dirigents es troben entre els grans arguments dels diàlegs platònics, que solen tenir Sòcrates com a protagonista.

Sòcrates i el centaure Quiró són els dos grans mentors de l’antiguitat grega. Com recorda Maquiavel a El príncep, que Quiró, meitat home meitat cavall, portés al llom Aquil∙les i altres herois mentre els ensinistrava en els secrets del poder i el lideratge tenia un sentit. Els mites que li atribueixen aquest rol haurien volgut indicar que els líders també han d’aprendre a saber fer com les bèsties, a usar, per exemple, l’astúcia de la guineu i la força del lleó. Sòcrates, que era més partidari de moderar que d’estimular la part animal dels humans, no incloïa aquests ensenyaments en el programa de formació personalitzada que oferia a la joventut daurada d’Atenes que buscava la seva tutela. Però això no va evitar, com s’acaba de veure, que alguns dels seus protegits cometessin les pitjors bestieses. Plató i els seus primers lectors ho sabien, i els diàlegs platònics encara es poden llegir com una apologia de Sòcrates com a mentor i com una profitosa reflexió sobre les possibilitats, les limitacions i els problemes del mentoratge.

Sòcrates era més partidari de moderar que no pas d’estimular la part animal dels humans