Que trist, ser princesa!

Andersen ens va ensenyar que ser princesa es convertia en un infern si et posaven un pèsol sota vuit matalassos. No devia pensar que un dia, tard o d’hora, potser les monarquies moren per inanició, falta de pressupost o excés de revolta popular.

La versió mel∙líflua la va rematar Rubén Darío amb la Sonatina (“La princesa está triste, ¿qué tendrá la princesa?”(…) La princesa está pálida en su silla de oro”), on avançava totes les misèries possibles que el destí ofereix a les habitants de gàbies daurades.

La dona que em precedeix té aquella saviesa pagesa que reparteix bufetades de sentit comú. Presencio l’animada xerrada sobre princeses. Que agraït i barat que és observar! Una vol anar al cinema a veure Spencer i tornar a delectar-se en els traumes de la pobra Diana; l’altra no surt del bucle amb l’encongida Charlene de Mònaco, “que ara l’han hagut de tornar a ingressar per problemes mentals”.

I allà segueixen, xerra que xerra, fins que la primera l’encerta: “És que ara les princeses no callen”.

Per fi tenim joves com Caterina Amàlia d’Holanda, hereva al tron, que s’atreveixen a dir que van al psicòleg i que quina mala sort néixer princeses. Com que no té gens de ganes de ser reina ho explicarà a la seva biografia, a la venda el 7 de desembre, en el que ja és tradició a la casa d’Orange: als 18 anys els hereus al tron publiquen la seva primera biografia i es donen a conèixer. Així ho van fer la reina Beatriu, l’any 1955, i el seu fill, el rei Guillem.

La filla gran dels reis d’Holanda reivindica, doncs, anar al psicòleg, “sobretot després del que li va passar a la meva tieta”, diu referint-se a Inés Zorreguieta, germana de la reina Màxima, que es va suïcidar el 2018.

Les princeses d’avui, i fan bé, es pregunten. Per a la princesa del pèsol la cosa anava al revés: “Era tan educada que va ser incapaç de parlar sense ser preguntada”. ●

La primera l’encerta: “És que ara les princeses no callen”