El clamor de la distància

El que passa a la pell d’Espanya és més o menys el següent: hi ha alarma per l’escalada de preus; crisi industrial a diverses zones del país, des d’A Mariña de Lugo fins a la badia de Cadis; panorama conflictiu per la renovació de convenis col∙lectius, perquè l’assalariat no es vol empobrir; una enquesta de 65ymas.com que mostra absoluta desconfiança de la gent gran en el sistema públic de pensions; una pagesia que assegura que està produint a pèrdues; un exèrcit d’ofesos de tots els sectors que poden arribar a paralitzar el país; un caos legal que permet que uns tribunals duperiors de Justícia beneeixin el passaport sanitari i d’altres el considerin il∙legal. Conclusió: sota una aparença de celebració del festival de suposades rebaixes del black friday i la preparació del Nadal, hi ha un corrent subterrani d’irritacions i pors.

Ningú no ho diria després de sentir els nostres líders polítics durant els últims dies. N’hi ha un per qui el

El discurs de la classe política és el de la paraula fàcil i tòpica de les seves obsessions

que passa a Espanya només té a veure amb les aspiracions d’una dona el delicte de la qual és aspirar a presidir el partit a la regió que governa; deu ser una cosa semblant a un crim o una grandíssima traïció. N’hi ha un altre que reparteix algunes subvencions, però, quan parla de l’estat de la nació, només arriba a veure que la seva oposició vol un país trist i en fallida. Un tercer, que oficialment no es dedica a la política, però té lideratge, treu el cap a la finestra i descobreix un país ple de conspiracions de poders, jutges i policies que estan conspirant ni més ni menys que contra la democràcia. Ni una paraula del conflicte de Cadis, ni una referència als transportistes ofegats en la seva economia, ni una promesa de solució per als agricultors, ni cap consol per als policies.

Són al seu món. El seu món és el d’una còmoda endogàmia. El seu discurs és el de la paraula fàcil i tòpica de les seves pròpies obsessions. I s’ha de dir: gairebé sempre amb la complicitat de mitjans informatius, que es recreen amb els improperis i s’entretenen narrant els combats de boxa, per estèrils que siguin. Després, aquesta classe política entotsolada s’estranyarà de la distància que el poble marca amb ells. I se sorprendran immensament el dia que torni a aparèixer el crit del 15-M: “No ens representen”. ●