El calvari dels ‘screeners’

Els screeners són els episodis que els canals i plataformes faciliten als professionals per tal que puguem preparar les entrevistes, articles i crítiques sobre les sèries. En teoria és una sort: pots ventilar la feina abans del dia de l’estrena i pots fer de prescriptor. Però a la pràctica sovint és una cursa d’obstacles. Només cal veure una estrena potent (i superheroica) d’aquesta setmana. Mirar-ne els dos primers episodis implicava demanar-los per correu que els assignessin, donar-se d’alta d’un web nou (quan la plataforma ja tenia una altra pàgina de screeners), baixar una aplicació d’autenticació i establir els pins. Era gairebé tan complicat com fer un tràmit online de la Seguretat Social (que, com sap qui hi tracta, és l’infern a la Terra). Un cop s’arribava als episodis, un descobria que des d’aquell moment restaven 24 hores per mirar-los, com si fossin les instruccions d’una missió de l’inspector Gadget i el dispositiu s’hagués d’autodestruir. I, a veure, un podia tenir coses millors a fer de divendres a dissabte, com acabar articles, dutxar els nens, sopar amb el marit, passar temps amb la família, sobretot quan les presses no eren justificades i encara quedaven dies per a l’estrena a la plataforma d’orelles de ratolí.

Potser la majoria dels estudis ja no obliguen a firmar documents que estipulen que arruïnaran la vida del periodista amb multes de fins a un milió de dòlars i penes de presó als Estats Units si filtra detalls, imatges o vídeos abans de l’estrena. Ara els acords de confidencialitat són més laxos. Però el repte dels canals i plataformes és facilitar aquests visionaments: no només perquè la seguretat s’ha convertit en sinònim d’inaccessibilitat i hi ha massa estrenes per perdre el temps amb la carrera d’obstacles, sinó també perquè les condicions dels arxius sovint són lamentables. Pot haver-hi una marca d’aigua que ocupa mitja pantalla i que t’expulsa de l’univers de ficció que et proposen. Sovint la imatge ni tan sols és en alta definició, un requisit indispensable. Poden haver-hi problemes per carregar el capítol encara que connectis el dispositiu al router. Per no dir que sovint només hi ha l’opció de mirar-los a l’ordinador i no al televisor, per al qual han estat concebudes les sèries. En aquestes condicions com es poden valorar les obres? No només arribar-hi és un calvari, sinó que s’ha de fer un acte de fe i passar per alt tots els impediments visuals que dificulten el visionament i que imposen els que haurien de ser els primers interessats: els canals i plataformes que esperen que parlis d’ells. ●