La Vanguardia (Català-1ª edició)
Joséphine Baker, als altars laics
Exposició iconogràfica sobre l’artista, poc abans que entri al Panteó
Capbussar-se en Joséphine Baker, literalment: és el nom d’una gran piscina flotant, a dues braçades del pont Simone de Beauvoir. Demà obre al públic, allà mateix, una exposició sobre la vida i –els molts– miracles de Joséphine Baker, cantant i ballarina nord-americana i francesa, però sobretot combatent antiracista i resistent a la Segona Guerra Mundial.
L’exposició serveix de pròleg a un homenatge més gros: el dia 30 el fèretre de Baker, traspassada el 1975 en aquest mateix districte 13 de París, ingressarà al Panteó, no al ritme de bebop o foxtrot, sinó al de La marsellesa.
Així, Baker es converteix en la sisena dona panteonitzada, la primera negra i la segona estrangera,
després de la francopolonesa Marie Curie. També és la tercera en qualitat de resistent, després de Germaine Tillion i Geneviève de Gaulle-Anthonioz. I la va precedir cronològicament Simone Veil, sobrevivent d’Auschwitz i, sobretot, la ministra que va lluitar –en guerra política, però també ferotge– al Parlament per tirar endavant la legalització de l’avortament.
Baker, au fil de l’eau, títol de l’exposició (“multimèdia, street art, il∙lustració, historieta i vídeo”), juga amb el sentit aquàtic del marc i amb el d’una frase feta, que, malgrat que prové del llatí filium, corrent d’aigua, defineix en francès una cosa que es fa pas a pas.
Bona explicació del recorregut de Freda Josephine McDonald, nascuda negra el 1906, en ple sud racista nord-americà, “amb sang índia, espanyola i africana”, com ella s’enorgullia de dir, en una família nombrosa i pobra.
Les imatges iconogràfiques i documentals de la rica vida de Baker, així com l’obra d’una dotzena d’artistes, seran visibles per als nedadors que fan servir diàriament la piscina, però també per als vianants que circulen pel moll (Quai François Mauriac).
Brian Bouillon Baker, un entre la dotzena de fills de diferents orígens adoptats per Joséphine i un dels seus marits (Jo Bouillon), aprofita per presentar el llibre que ha dedicat a la seva mare: Joséphine Baker, l’universelle.
També reviu amb la banda sonora, amb la seva veu, i també reinterpretacions de clàssics, com aquest Tinc dos amors, pels seus dos països. La mostra inclou un concurs d’obres (olis, collage, street art...) amb Baker com a tema, amb exposició de les finalistes. Les incloses en aquesta pàgina i d’altres del francès Marc Anselmi, per exemple, o Mapeco
La mostra, amb piscina, és un recorregut per la seva vida i inclou les visions d’artistes contemporanis
(María Peña Coto, asturiana).
La piscina és en si mateixa un homenatge: inaugurada el 2006, quan Baker hauria fet 100 anys, la va firmar l’arquitecte Robert de Busni. De propietat municipal, es fa servir per a la classe de natació setmanal dels escolars. I hi ha una altra piscina, de 25 metres, reservada a esportistes.
Uns i altres tenen “la impressió de nedar al Sena”, cosa que podria ser una realitat el 2024, amb els Jocs Olímpics de París.
Més homenatges. El correu francès edita un joc de quatre segells amb diferents imatges de Baker. Les quatre fotos, també de Brian Bouillon Baker, la mostren com a artista en els anys bojos, combatent antiracista després i d’uniforme a la Segona Guerra. Editada amb 9.600 exemplars, la col∙lecció surt divendres, per 8,50 euros. Quatre dies més tard, ja panteonitzada, Baker serà una de les 58 personalitats –homes i dones en paritat– que protagonitzen l’exposició Portraits de France ( Retrats de França) al Museu de l’Home: estrangers nacionalitzats o francesos “d’ultramar” van ser escollits entre 318 candidats per un comitè de savis dirigit pel polèmic historiador Pascal Blanchard.
L’exposició, “sota el patrocini del president de la República”, es cola a la campanya de les presidencials del 2022, amb l’obsessió pel tema dels immigrants. Candidat a la reelecció, Macron multiplica gestos com aquest ingrés d’una dona, estrangera i negra (això que anomenen diversitat), en un Panteó encara lluny de la paritat, amb 75 cadàvers masculins, honrats en gran part –gairebé la meitat– per mèrits bèl∙lics sota Napoleó I.
L’entrada de Baker també fa pensar en un canvi de costums. Perquè la primera panteonitzada hi va entrar gairebé sense avisar, malgrat els seus mèrits professionals com a química consort. En efecte, Sophie Berthelot assistia en la seva feina el seu home, Marcellin Berthelot (1827-1907), químic, biòleg i polític, amb més de mil patents al seu nom i dues vegades ministre.
Quan la seva dona va emmalaltir greument, Marcellin va dir als seus sis fills que seria incapaç de sobreviure a la seva desaparició. I va morir instants després. Segons historiadors, “la causa de la mort no va ser mai elucidada”. Per això, quan es va tractar d’enterrar-lo al panteó, la família hi va posar una condició: que l’acompanyés el fèretre de Sophie. Però a l’acte solemne la referència a Sophie es va limitar a la seva “virtut conjugal”. ●
Macron multiplica gestos a la “diversitat”: com el reconeixement a una dona, estrangera i de raça negra